volen servir per a fer una reflexió profunda sobre les nostres tradicions, i en
concret sobre el cicle festiu de Nadal en què (vulguem o no, ens agradi més
o menys) estem plenament immersos.
L’evolució de les
nostres tradicions és bàsica per a la seva supervivència, per aconseguir que
siguin festes participades, per a poder fer-nos-les nostres les joves
generacions i aconseguir transmetre-les tal i com nosaltres les hem conegut a
les generacions properes, que, evidentment, faran amb elles el que més els
convingui: mantenir-les igual, retocar-les o eliminar-les.
Moltes de les
nostres festes, però, són víctimes ara de la globalització. No decidim nosaltres
com les volem celebrar: ho decideixen ells. Ho decideixen les grans potències,
ho decideixen les grans empreses, ho decideix, com tot, el mercat. No permetem
que decideixin per nosaltres.
Però no tots els
mals vénen de fora. A casa nostra també tenim l’enemic ben a prop: administracions
que organitzen (o donen suport) a cavalcades del Pare Noel, escoles que
decideixen no fer pessebre en nom de la laïcitat, bars i restaurants que
anuncien menús per a la nit “bona” o la nit “vella”, companys i coneguts que et
feliciten “els Nadals”…
Potser ens
convindria fer a tots i totes una bona sessió per a sortir dels tòpics
habituals. Per començar convindria no barrejar tradició i religió (i a la
vegada religió i església). Comencem a acceptar que la nostra cultura popular
va estretament lligada a la cultura religiosa, que a la vegada ha generat molts
conflictes “institucionals” amb l’església. Només per posar un exemple, els
pastorets o el mateix pessebre tenen molts elements dels evangelis “apòcrifs”,
els no reconeguts per l’església.
Per tant, d’entrada,
no deixem de posar el pessebre pel que digui el fanàtic d’en Rouco Varela,
l’arquebisbe de torn o el mossèn de la parròquia,
perquè ells no són “la religió” sinó l’església, i la tradició tampoc és
religió, perquè si bé aquesta hi pot tenir un paper transcendental, les nostres
festes són més aviat fruit de les dinàmiques generades pel poble que no pas de
qualsevol institució o administració.
Cal fer un esforç
col·lectiu per a mantenir l’essència de les tradicions pròpies del país. No
podem confondre l’evolució de la festa amb deixar-nos trepitjar per a cultures
molt més fortes que ens envolten. La castellanització dels noms amb què ens
referim a les festes de Nadal o la importació d’elements anglosaxons com ara
el Pare Noel són exemples dels reptes que tenim per a protegir la nostra
festa i, per tant, per la cultura popular i tradicional del nostre País.
Malgrat tot, cal
mostrar un respecte total i absolut amb les cultures i tradicions que no tenen
l’origen a les nostres terres. Conèixer-les i fins i tot poder-hi participar
ens fa obrir nous horitzons i aprendre dels seus valors, i és que una cosa no
treu l’altra, i amb això també cal fugir dels tòpics de catalanets de barretina
i tendir cap a una societat contemporània capaç d’entendre la multiculturalitat
des d’una posició de respecte i d’aprenentatge. Cada cosa al seu lloc.
Les festes són part
del nostre patrimoni, i el pas dels segles ha permès que evolucionin amb les
aportacions de les diferents generacions que han aconseguit abocar-hi la
contemporaneïtat del moment, però al contrari del que molts es pensen la
modernitat i el ritu no solament no són incompatibles, ben al contrari: han
caminat intrínsecament units al llarg de la història.
Passeu unes bones
festes de Nadal!