És final d’estiu i queden poques hores per endinsar-nos a un nou 11 de Setembre, la Diada Nacional. El món polític està en plena efervescència i les convocatòries a actes i manifestacions se succeeixen.
No són poques les organitzacions que neixen i es desfan any rere any entorn de la reivindicació de la independència. L’Assemblea Nacional Catalana és segurament el moviment que ha pres més volada els últims temps en l’intent d’aglutinar la societat civil per la lluita per a la persecució de l’objectiu últim: l’estat propi.
Malgrat tot, tinc la sensació que ja som molts els joves que hem saltat a un altre estadi, que passa per la normalització del fet independentista, trencant tots els possibles lligams amb l’Estat espanyol dia rere dia des de dinàmiques quotidianes.
Sóc del parer que el que ens convé és tenir uns referents polítics sòlids que, independentment dels noms i cognoms que tinguin, prescindeixin de les grans cortines de fum que generen uns per ocultar crues realitats com el lligam continuat amb els grans poders socials i econòmics de l’Estat espanyol (i poso d’exemple el Pacte Fiscal), i pel contrari que siguin capaços de generar confiança per a teixir un moviment sòlid amb vocació de liderar una transformació en tots els àmbits de la nostra societat en el marc d’un nou estat on hi siguin benvinguts tots els territoris de parla catalana.
Massa sovint caiem a l’error de defensar el camí cap a l’autodeterminació només amb arguments econòmics, però la realitat ens hauria de fer veure que només assumirem la plena autonomia si ho fem lluitant en tots els fronts: el cultural (i lingüístic), el social i també l’econòmic.
I francament, la meva confiança amb els moviments de caràcter transversal que reivindiquen només la independència sense un discurs polític social i econòmic potent al darrere és limitada.
Però penso que encara hi ha un bri d’esperança. Malgrat que em considero un militant de baixa intensitat de la CUP, penso que la feina de les diferents Candidatures d’Unitat Popular i altres formacions com la nostra que hi estan vinculades, al món local és imprescindible.
I ara que sembla que el moviment independentista pren més força que mai i que les sensacions, impressions, converses, comentaris, etcètera, van cada vegada més encarrilades cap a l’assoliment de la llibertat, hem de tenir present que aquesta llibertat no serà plena si no som capaços de dissenyar aquest nou estat entre tots i totes.
I aquest procés només es pot fer a través de les dinàmiques locals. Els ajuntaments hi han de tenir un paper imprescindible com a facilitadors d’unes eines de democràcia directa que persegueixin l’objectiu de potenciar la innovació, l’experimentació i l’aprofundiment d’experiències participatives i d’autoorganització que condueixin la ciutadania i el teixit social a un protagonisme real i un major poder en la presa de decisions i el control de la gestió.
I és en aquesta direcció que candidatures com la de Crida Premianenca que en les passades eleccions vam treure representació tenim el deure de lluitar dia a dia per a fer realitat una altra manera d’entendre la vida política i social municipal. I en aquest sentit, els dos regidors de la Crida i l’equip humà que tenim al darrere hem intentat al llarg d’aquest primer any a l’Ajuntament remoure i canviar amb més o menys èxit les dinàmiques que fins ara semblaven normals i que per nosaltres, joves i no tan joves completament desacomplexats, estem convençuts que cal canviar per a construir, per molt utòpic que sembli, un poble, un país i un món més just.
Els que en el seu moment vam ser escollits regidors i regidores tenim el deure ara més que mai de portar la veu de la transformació social als plens de les nostres poblacions, perquè la veritable construcció nacional es farà a través dels pobles i viles, o no es farà.