Al debat de pressupostos del passat 30 de novembre, Crida Premianenca va defensarr el seu no als comptes a partir de tres grans arguments: les polítiques urbanístiques nocives pel territori, el model de gestoria sense projecte polític de l’actual govern i la gran quantitat de necessitats, moltes d’elles urgents, sense ser ateses.
d’euros a inversions i per fer-ho es demana prop de 4 milions en crèdits. I el realment preocupant són les prioritats darrere aquestes inversions, deixant de banda els 850 mil € dedicats al nou edifici de dependències municipals, l’Ajuntament-Sorli-Discau a la plaça dels Països Catalans, que amb la seva vorera de dos pams ja s’ha convertit en icona popular de la manca de criteri urbanístic, la gran inversió del 2017 consisteix a obrir carrers i preparar la trama urbana per l’assalt a ponent. És a dir, es continua la gran via fins al Torrent Malet, un projecte que fa salivar i han demanat obertament els propietaris de Metal·logènia a causa de les seves intencions de requalificar la fàbrica per fer-hi pisos de luxe i una gran superfície comercial, i el 2017 també es farà una rotonda a la carretera de Premià a l’altura del Camí del Mig, obrint carrers a la part alta de les Hortes de Ponent i deixant el terreny a punt per executar la destrossa de l’últim espai amb potencial per esdevenir parc agrari-forestal de la nostra Vila.
Però no només això, mentre s’acosta amb pas ferm la massificació de ponent es deixa sense atendre la que hauria de ser la gran prioritat d’aquest equip de govern durant el present mandat, que és l’expropiació de Can Sanpere. Com pot ser que hàgim perdut dos anys? Com pot ser que no hi hagi hagut lideratge polític després de la consulta del 2014 on es va decidir expropiar la fàbrica? Com pot ser que no hi hagi ni una gota d’informació pública i cada cop que hem demanat explicacions se’ns hagi assegurat que s’estaven fent les gestions necessàries?
diners hi són, però alhora es tracta d’un esforç econòmic i cal que ho assumim com a prioritat, el que no podem fer és posar-nos-ho nosaltres més difícil, ni creure que és possible prioritzar-ho tot. En política com en la vida fer una cosa o l’altra té un cost d’oportunitat.
Sabem de sobres que Premià està saturat, que no tenim equipaments ni zones verdes necessàries per a una bona qualitat de vida, ja que el municipi ha patit un procés devastador d’especulació urbanística durant dècades. I ens fa por, ens fa por la manca de visió de futur, ens fa por que mentre anem fent declaracions públiques ja tenim la monstruositat de formigó en marxa, el centre comercial Marina Port Premià, Transmesa és a terra esperant la requalificació, ara obren carrers que posen en safata la construcció a Metal·logènia i Hortes de Ponent, on no sabem si quedaran esquelets de ciment com a una ciutat fantasma o paisatges massificats per pisos i centres comercials. Dues opcions nefastes.
problemes. Rebutgem que es facin pintades a la façana de l’ajuntament, però creiem que acusar la Plataforma Can Sanpere100% d’amenaces i trencar-hi relacions quan ja se sabia que no n’era responsable és només una manera de tapar-se les vergonyes de dos anys de manca de diàleg i acció per part del govern.
Però a més a més l’ocupació és el mur de contenció d’un procés especulatiu contrari a la voluntat popular expressada a la consulta de 2014, per tant tenim la responsabilitat política d’aprovar al ple de desembre la protecció de part de la fàbrica com a patrimoni (BCIL) i iniciar el procés d’expropiació perquè aquest procés no pugui iniciar-se.
El desallotjament de Can Sanpere suposaria un conflicte d’una intensitat que Premià no es pot permetre, alhora donaria via lliure a l’enderroc de la fàbrica i deixaria a Núñez i Navarro en una posició de força per demanar la requalificació del terreny, encarint i fent gairebé inviable l’expropiació. Com diu un amic: la pintura pot servir per embrutar parets però també per tapar-se les vergonyes, però per més que el govern es posi la bena als ulls quan desperti Can Sanpere
seguirà allà, esperant valentia i decisió dels qui es van comprometre davant la ciutadania.