per Andreu Mumbrú Fuxet. Avui a les 18h a la plaça de l’ajuntament es celebrarà que s’ha ajornat in extremis el desallotjament de Can Sanpere, donant al poble un temps de valor incalculable. Una alenada d’aire que ens permet respirar i parar un moment per fer memòria d’on venim i analitzar on som, aquesta és la intenció del present article.
2014: la consulta a l’agenda.
El 2014 el govern municipal, aleshores i encara ara sociovergent, va declarar públicament que la via per gaudir d’un Can Sanpere 100% públic era l’expropiació i que, en tractar-se d’una decisió transcendental pel municipi, es decidiria en una consulta popular. Aquesta opció s’escollia preveient que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya anul·laria el POUM de 2010 (Pla General d’Urbanisme) que preveia zona verda i equipaments per a Can Sanpere a canvi de construir habitatge a les Hortes de Ponent, com finalment va succeir.
Expropiació pel 100% públic en comptes de permuta.
Vuit mesos abans de la consulta el regidor d’urbanisme, Antoni Subirà, ja preveia acumular patrimoni per si calia disposar de diners per fer front a l’expropiació; més tard l’alcalde sentenciava rotundament: “l’únic camí és el de l’expropiació”. D’aquesta manera es descartaven altres opcions com pactar amb Núñez y Navarro per edificar bona part de Can Sanpere i obtenir-ne una porció pública o dibuixar un nou àmbit discontinu, és a dir, una nova permuta que obrís la porta a massificar espais com Transmesa o Metal·logènia. El govern establia el marc de joc, la Plataforma liderava la campanya i a Crida preníem la decisió d’apostar pel sí com a via per deixar clar que un Can Sanpere 100% públic era irrenunciable, oposant-nos alhora a qualsevol permuta que suposés un nou procés d’especulació.
El debat final abans de la votació a la consulta fou clarificador, mentre l’alcalde afirmava que el cost de l’expropiació tenia una “importància relativa” i que es tractava d’una decisió “semblant a la d’aquell jove que demana un crèdit per comprar un pis”, des de la Plataforma Can Sanpere 100% públic afirmaven: “nosaltres no demanàvem un referèndum de sí o no, el nostre marc mental no era l’expropiació, no era parlar de xifres econòmiques, sinó que demanàvem un procés participatiu per pensar les opcions per assegurar el 100% públic i per dissenyar entre tots els usos de Can Sanpere, però s’ha volgut fer tan sí com no la consulta perquè es deia que l’expropiació era l’única via”.
L’aposta política i el compromís no podien ser més clars, fins i tot s’havia esvaït qualsevol dubte sobre quòrums mínims de participació: si la ciutadania decidia expropiar el govern posaria tota la maquinària municipal en marxa per complir aquest mandat. I la gent va votar, i va guanyar el sí. A partir d’aquell moment es feia confiança a les institucions a l’espera de passos ferms.
El sí a l’expropiació guanya la consulta però el mandat no es materialitza.
Malgrat la victoria del sí les coses no van anar com s’havia previst, en comptes d’un lideratge fort va fer-se el silenci més absolut. Un any després de la consulta, passades les eleccions i amb un nou govern sociovergent, la Plataforma considerava en un comunicat públic que era “necessari que el nou govern trenqués un silenci massa prolongat i informés públicament del punt en què es trobaven els treballs de redefinició del POUM, així com els tràmits per a l’inici de l’expropiació”. També en el marc del tercer aniversari de l’ocupació es tornava a denunciar la manca d’informació i la necessitat que es posés a l’agenda la redefinició del POUM i l’expropiació.
A les escasses trobades entre partits, Plataforma i govern municipal celebrades durant els darrers dos anys la resposta sempre era la mateixa “l’urbanisme és lent però estem fent tots els tràmits necessaris per expropiar, primer cal tenir el nou POUM definitivament tramitat i aprovat”, el mateix que argumentava l’alcalde públicament. Bo i això, i degut a la manca de passos visibles, poc abans de que un auto judicial anunciés el desallotjament de la fàbrica, Crida Premianenca va demanar consultar l’expedient complet de Can Sanpere i la sorpresa va ser trobar-hi teranyines, ni un sol tràmit realitzat des de la consulta exceptuant una ajuda demanada a la diputació per a treballar en la redefinició dels usos que fou denegada.
Així s’arribà a l’ordre de llançament que va fer saltar totes les alarmes. Un possible desallotjament que suposaria un cop duríssim per tot el teixit social que s’ha articulat i cohesionat al voltant de Can Sanpere.
Malgrat l’amenaça de desallotjament segueixen les ambigüitats.
En aquest context, la resposta del govern s’ha caracteritzat un cop més per una distància abismal entre les paraules i els fets. L’exemple paradigmàtic d’aquesta doble via ha estat l’abstenció de l’alcalde en la votació del BCIL (protecció de part de la fàbrica com a patrimoni històric i arquitectònic), una abstenció que només pot explicar-se per la por a les possibles conseqüències penals per als regidors que hi vam votar a favor, ja que Núñez y Navarro pot recórrer als tribunals i acusar-nos de desobediència per provar d’impedir l’execució de la sentència que li concedia la llicència d’enderroc.
L’altra gran mostra de doble joc que hem viscut els darrers dies ha estat la moció impulsada pel govern que preveu la possibilitat de suplir la decisió presa en consulta popular per una nova decisió adoptada pel Ple municipal, rebaixant la participació ciutadana i la decisió democràtica adoptada el 2014 a pur simulacre i posant el 100% públic en perill.
El preu de Can Sanpere.
El preu estimat d’expropiar Can Sanpere el coneixem fa temps, les cartes eren sobre la taula abans de la consulta i res de nou ha succeït des d’aleshores que el pugui alterar. En aquell moment van encarregar-se informes als pèrits experts Guillermo Traver Cabrera, arquitecte i Miguel Traver Monfort, economista i enginyer de ponts i camins. La forquilla oscil·lava entre els quatre i els set milions d’euros. Una xifra elevada però semblant a la que el 2017 es destina a noves inversions, una xifra que no va espantar aleshores tots els partits polítics que van demanar el sí (CIU, Crida Premianenca, PSC, ICV-EUiA, ERC i PP), una xifra que segueix sense espantar l’alcalde que al ple de pressupostos del passat desembre va dir explícitament que no suposaria cap inconvenient per a les arques públiques.
El 2014 el possible pagament del supòsit més elevat implicava arribar a un endeutament del 65% del pressupost municipal, sent el màxim legal permès el 75%. Una xifra assumible però incompatible amb endeutar-se per prioritzar altres inversions. Per això des de Crida denunciàvem que el pressupost de 2017 preveu demanar diners a crèdit per gairebé quatre milions d’euros i destinar-los a inversions com l’obertura de la Gran Via en el seu tram de Ponent, una actuació que a l’entendre d’aquest grup municipal no és prioritària, pot facilitar futures operacions urbanístiques a Metal·logènia (que ja demanen la requalificació per a fer pisos i una gran superfície comercial) i dificulta l’expropiació de Can Sanpere perquè limita el marge per a nou endeutament.
I ara què?
En definitiva, l’actual govern ha de prendre una decisió, ha de mullar-se: o expropiació i 100% públic o blocs de pisos; o bé executa el mandat de la consulta amb el qual va comprometre’s fa dos anys, enllesteix el nou pla d’urbanisme que inclogui el BCIL, zona verda i equipaments i l’aprova abans de l’abril, cosa que evitaria l’enderroc, podria frenar el desallotjament i permetria iniciar el procés participatiu promès per definir els usos dels nous equipaments, o bé es fa enrere i explica públicament quina solució adopta per a Can Sanpere.
Aquesta segona opció, però, té un cost, per una banda reconèixer l’engany, el bluf, en el qual hem estat immersos els darrers dos anys i mig, i per l’altra acceptar que el més provable és que aviat la fàbrica sigui desallotjada, abandonant a la seva sort aquella gent que ha articulat el projecte social i cultural més viu del poble dels últims anys, acceptar també la possibilitat que es perdi un edifici que podria esdevenir icona arquitectònica de la ciutat i sobretot sacrificar altres espais del poble o part de Can Sanpere per fer-hi pisos. La permuta o la construcció de blocs ha estat sempre una opció legítima, és el que va defensar el govern de Mª Jesús Fanego, però no va ser ni la proposta ni el compromís del govern actual i a aquesta alçada del partit pot comportar un seguit d’efectes deplorables pel poble.
Si el govern pretén desmarcar-se de l’expropiació o del 100% públic i optar per una altra via, que ho faci explícit, que reconegui que es desdiu d’allò promès i expliqui quina és la seva aposta, però no ens podem permetre més dilacions, ni excuses, ni dobles discursos.
Nosaltres fa temps que vam triar, demanem que també el govern esculli un camí i n’assumeixin les conseqüències. És l’hora de la veritat.