per Àngel Pagès.
Aquest és el recorregut d’una operació delirant que va començar, aproximadament, l’any 1970. Un relat que s’afegeix als malsons de la castigada vila de Premià de Mar. En aquells temps tot això de l’ecologia i la sostenibilitat eren conceptes i paraules pràcticament desconegudes o confinades a l’àmbit acadèmic. La façana marítima de Premià de Mar mostrava un conjunt d’elements irregulars, però de referència: Platges naturals, el Pla de l’Os amb les seves palmeres, el llegendari Bellamar, les barques disseminades per diversos punts de la costa, la vella estació (arquitectònicament digna), les casetes dels banys i, significativament, les Roques d’en Pons.
Aquelles roques -avui submergides i/o enterrades- conformaven un espai natural de grans dimensions situat en l’entorn de l’actual port esportiu i que es prolongaven més enllà dels límits de la localitat en direcció a Vilassar de Mar. Alguns ho recordem, de petits, quan els camions utilitzaven les mateixes roques per obrir una via de descàrrega de materials damunt la qual s’estava construint el primer espigó d’aquella zona. Començava la construcció del port, la manipulació de les platges (acompanyada de l’efecte de les rieres transformades que deixaven d’aportar el sauló arrossegat en el seu curs).
Aviat farà quaranta anys de tot plegat. Entremig hem vist l’ascens i caiguda dels diversos projectes vinculats al port esportiu i tots els efectes ‘col·laterals’ d’aquestes operacions (trasllat de sorres, destrucció del medi natural marí, una senda de vianants en estat de ruïna crònica, barreres arquitectòniques, accessos precaris i molt més). I ara tenim el nou projecte, l’enèsima agressió a la façana marítima. Un port projectat en consonància amb els nous temps: La “financiarització” de l’espai, la bombolla dels supermercats, el “lletgisme” estètic i espectacular, els aparcaments (per anar a comprar, per anar a prendre una copa, per facilitar l’absurd) i ara, per adobar-ho millor, simbolitzant el model, insultant la memòria històrica del que va ser i ja no serà: El Burger King. El rei de la gastronomia, de la proximitat i de la cuina mediterrània.
Tot a mida. A la mida justa del deliri planificat, compartit i celebrat per un (des)govern de l’espectacularitat, el caler i el mal gust. Gràcies per la propina.
