Discurs de l’Andreu Mumbrú de comiat d’en Pau al ple de juliol.
Pau, sabem que no vols elogis, i menys odes o panegírics, cosa que t’honora i ja explica per sí mateix bona part la teva tasca política. També sé que quan m’allargo en les intervencions et poses una mica nerviós, però en una ocasió com aquesta no podem fer-te cas, ni evitar dirigir-te paraules d’agraïment en nom del grup municipal, de l’assemblea de Crida i crec que de part de tota aquella gent que conforma el moviment popular que troba en la Crida el seu referent polític.
Vas entrar quan el projecte era a la intempèrie, quan tot estava per fer, quan tot eren reptes, sense cap bagatge acumulat. Vas tenir la valentia de sumar-te a la tasca institucional en moment de travessa al desert, i posar-hi el cos i el temps, amb l’optimisme de la voluntat per bandera, mirant de treure l’entrellat a una ciutat difícil. A vegades en un segon terme, al costat d’una persona de la capacitat d’en Joan, però de ben segur que ni ell ni la Crida ha pogut tenir millor escuder, conseller, corcó, contrapunt i amic en moments difícils.
Vas tenir coratge per repetir i et pertoca una bon tros del mèrit d’haver portat la Crida on és ara: segona força a Premià, primera de l’esquerra i amb els materials acumulats necessaris per plantar cara i liderar l’alternativa a l’actual model de poble.
Ha estat un trajecte ple d’alts i baixos, dins i fora de la candidatura; com passa en tot propòsit transformador que aconsegueix realment incidir en l’estat de coses. En política qui no xoca, qui no critica i qüestiona, està condemnat a la irrellevància. Amb tu la sacsejada, i la capacitat de qüestionar velles formes ha estat molt més potent.
Sabíem que no érem incorruptibles aquell 2011 quan irrompíem a les institucions en massa. Sabíem que en part era un error, perquè ens exposàvem a convertir-nos en allò contra el què lluitem. És una equivocació que crèiem necessària però que ens obliga a revisar-nos constantment, i en això has estat vacuna: militant de base i de carrer, que no ha canviat ni un pèl la seva manera d’actuar i pensar, i que ha mantingut idees i lluites, d’aquí i de lluny. Sempre amb l’alarma posada pel perill que suposava la pèrdua de capacitat de confrontació un cop dins les institucions, pèrdua de capacitat per impugnar un model social i econòmic que ens condemna a la precarietat.
La teva lucidesa t’ha permès aguantar quatre anys al peu del canó, davant els lleons. Però la burocràcia i la seva dinàmica, el xoc personal que reiteradament has denunciat com a pràctica que no hauria d’existir en política i les nostres pròpies mancances com a grup, però també la necessitat d’engegar nous projectes, han fet que aquest període vital hagi arribat al final i doni pas a una nova etapa. Saber plegar, no dependre de càrrecs, ni emmotllar-se a cadires, és la teva darrera victòria en aquest consistori.
La política inevitablement és joc de suma zero, no podem entendre-ho d’una altra manera els qui creiem en la lluita de classes, però també és diàleg, construcció i compromís: i ho has demostrat allà on has militat: a la Crida, però també a Can Sanpere, Endavant o el BDS. T’agraïm haver impulsat idees que semblaven eixelebrades però que eren catalitzador per anar més enllà.
Pallasso en el sentit més digne que pot tenir la paraula: has sabut convertir en paròdia allò que és tòtem i tabú, desemmascarar hipocresies des de l’ironia, alegrar reunions i assemblees soporíferes amb un gest, una posada en escena, fent més palpable que ningú allò de que “si no es pot ballar, no és la nostra revolució”.
Mai algú tan despentinat havia aportat tanta elegància i profunditat al ple. Ets antídot contra allò recarregat i impostat, i reconeixem que no sabrem posar la teva passió, sobrietat i sinceritat a les intervencions.
Martell de la consciència, contra l’oblit de qui som: recordant sempre els extrems de la nació sencera, posant el dit a la nafra perquè també nosaltres fallem en situar les cures al centre de la vida. Ens has omplert de discurs feminista, i autocrítica, molta autocrítica. En qualsevol col·lectiu és fàcil caure en l’autocomplaença, creure que els altres són “els dolents” i que nosaltres som boníssims. Ens has sabut fer veure punts flacs propis, i així ens has fet créixer.
I has mostrat convicció com ningú. No tenies ni un bri de dubte a aquella assemblea eterna de Sabadell, i el temps t’ha donat la raó. Mai has pensat en el què diran, què pensaran o has fet servir la calculadora de vots a l’hora de decidir un posicionament o impulsar una acció.
I també has tingut més nas que ningú. Nas per detectar la injustícia, indignar-te i moure’t des de la passió, des de les vísceres, contra aquells que tenen estómac per tot. Si cal posant el cos en un desnonament o anant fins a territoris ocupats per denunciar l’Apartheit d’Israel.
Negaràs totes aquestes acusacions, però ens és igual, la veritat està de part nostra. Ara et receptem una dosi de vida per refer energies: Toca el contrabaix, viatja amb furgoneta, fes barricades amb llambordes, torna un i altre cop a escopir a la closca dels cretins, balla salsa, gaudeix amb avidesa com saps fer. I fem-ho sempre que sigui possible juntes.
La Crida continua ben viva, amb plena capacitat de renovació, i en Miguel és una incorporació excel·lent al grup municipal. Ningú és imprescindible, és cert, però ostres! et trobarem a faltar batallant a cada ple, encara que sabem que continues amb nosaltres d’una o altra forma, perquè ets i perquè som moviment.
Sort, força i entusiasme per tot el que vindrà.
