L’1–O: Referèndum per la Independència de Catalunya. Un relat amb moltes veus de les persones que van defensar els col.legis, recopilat per Martí Ramos Arús
Institut
El divendres, uns quants nois i noies vam decidir ocupar l’institut, com a protecció de l’espai en previsió que pogués precintar-se per evitar la votació del diumenge. Va ser grat veure que altra gent s’anava afegint a la tancada, i va ser una sensació, també, de suport davant les diferents pors que teníem un cop havíem activat aquella acció, no estàvem sols, ni molt menys. L’endemà dissabte encara va venir més gent, vam muntar un seguit d’activitats festives per tal que l’institut estigués ple de vida tot el dia. Va ser un plaer veure com l’institut s’omplia de vida i com la gent del poble, conscienciejada amb la necessitat de defensar els drets de tots, venia i ajudava, participava i es convertia en membre actiu. Al vespre de dissabte es va organitzar una assemblea per veure com duríem a cap l’ocupació de la resta de col·legis electorals i es va dinamitzar també amb el suport de les noves tecnologies. Veure la resposta de la gent, la seva voluntat de tirar endavant passés el que passés, ens va donar força i tots els espais de Premià on diumenge s’havia de votar, van quedar coberts.
Fàbrica del Gas
Ens trobem a l’institut dissabte tarda. Som moltes les que ens hem animat a partir del pas que han fet els estudiants de l’institut a garantir l’obertura dels col·legis. Ens dividim per grups segons on votem. Al gas sembla que no hi ha força per dormir la nit però es queda a les 6 hs. Fem un grup de missatgeria. Marxem a casa. Es genera un grup del poble Premià Resisteix. La gent busca quin col·legi defensar, demanar entrar als grups dels col·legis. Els missatges volen. Tothom està molt emocionat.El poble vol garantir els col·legis. El grup del gas s’omple de gent. Tothom s’organitza ràpidament. Tenim força per dormir. Més
missatges.Gestionem claus.Es queda a les 22hs a la porta. GAS OBERT.
El Dofí
Vam anar allà a passar la nit. Només arribar ja es veia força ambient: famílies, professors, joves, grans… Ens preparem per poder-hi dormir, som unes vint-i-cinc persones i ja comencem a preparar la jornada de demà, cal garantir que l’escola podrà obrir com a col·legi electoral. A l’hora de sopar tothom xerra una mica, es comparteixen inquietuds i experiències, es crea un clima de comunitat i de confiança, els que érem allà, ja no serem estranys mai més. A las 5:00 del matí ja estem tots dempeus a dins, mentre a fora va arribant gent per protegir l’escola.
Diari d’una jornada inoblidable. Escola Bressol Municipal.
Em llevo a les cinc menys quart. Prenc un cafè. Em vesteixo. Baixo i camino dues cantonades fins a la porta del col·legi electoral, el pavelló Voramar,saludo a la gent que hi ha dormit i els porto galetes.Dono la volta a l’illa i arribo fins l’única escola bressol municipal del poble. Ja hi ha gent, saludo un parell de veïns i coneguts. Saludo els que són dins, els dono galetes, tot i que ja tenen coses per esmorzar. Són joves alguns, no tant els altres. Encara és fosc.
La Lió
A les cinc del matí, ben fosc i plovisquejant, sortim de casa per anar cap a La Lió. Sorprèn trobar-hi gran quantitat de persones, algunes conegudes, d’altres gens ni mica, inclòs gent no t’hauries esperat mai trobar allà. Saludem els que han dormit allà: petons, mirades de complicitat amb càrrega d’incògnita pel dia que es va obrint pas. Fa fred, però ens recorre una calor associada a l’angoixa. L’angoixa de no saber què pot passar, aquell nus a l’estómac que és barreja de nervis i emoció, de pensar que és un dia molt important, que ens hi va molt. Al cap d’una estona de sobte hi ha un rebombori i algú amb una capsa de
cartró força gran passa cap a dintre. Corre la veu que són les urnes,les urnes perseguides que no s’han trobat i es va dir que no existien.
Diari d’una jornada inoblidable. Escola Bressol Municipal.
Però no ho són, és un esquer. Quan he agafat una de les grans capses he vist que no pesava gens i un cop dins el col·legi m’informen que es fa per veure si hi ha “secretes”a prop. Deuen ser dos quarts de set del matí quan una patrulla dels Mossos ve xino-xano fins l’escola. Plovisqueja.Pregunten qui és el responsable i, al uníson,sense assaig previ, la gent respon: tots som els responsables. Un dels agents ens informa que tenen l’obligació de venir i advertir-nos, ens pregunten si oposarem resistència en cas que hagin de precintar l’escola, diem tots que sí, que n’oposarem. Després d’aixecar acte marxen, entre
aplaudiments. A les vuit arriba la persona responsable d’aquell col·legi per part de l’Administració, una persona voluntària, com tots. S’obren les portes, la quinzena de gent que ha dormit allà recullen i surten, molts els hem dut algunes coses per esmorzar. Els apoderats prepararem les meses electorals i ho disposem tot como si es tractés d’unes eleccions o d’un referèndum normal. No té res de normal.
Escola Sant Cristòfol, Gran Via.
Aquell dia molts vam pensar que mai res seria el mateix: pel que es va trencar, però sobretot per cadascuna de les cares que vam veure de la gent que s’apropava al col·legi. L’avi que era allà des de les cinc de la matinada, la nena que hi volia dormir, les llargues cues sota la pluja i la voluntat de ser protagonistes del nostre futur, malgrat la violència. Aquell dia,tot allò ens va mantenir dempeus i vam entendre que és així com seguiríem.
Diari d’una jornada inoblidable. Escola Bressol Municipal.
Només una de les persones designades per ser a les taules s’ha presentat però, abans de començar, té un atac de pedra i ha de marxar a urgències. Aleshores, la RA (Responsable de l’Administració) agafa gent que era allà des de primera hora: un noi jove i una dona de mitjana edat faran de presidents, quatre persones més per fer de vocals, totes voluntàries. A les nou s’obre el col·legi electoral i la cua ja era espectacular i vora dos quarts d’onze donava la volta a tota l’illa,i no és una illa petita (hi ha l’escola bressol,el pavelló Voramar, el centre social, l’ambulatori i el dipòsit de la grua municipal). Poc a poc, nerviosos, expectants doncs arribaven rumors de totes parts, la gent entrava i votava, s’emocionava, es feia fotografies introduint la papereta a l’urna, somreia, s’abraçava, algunes ploraven. La gent gran primer: “sense àvies, no hi ha revolució”. Una de las coses que es tenien clares per part tothom, era que tot havia de fer-se de tal forma que tingués la major validesa possible, és a dir, que el resultat sortint d’aquest referèndum fos fiable. Tot es mirava amb lupa i es feia seguint uns protocols que en garantien la validesa. Perquè tot el món pogués votar, vist que s’havien aconseguit tancar alguns col·legis electorals a primera hora del matí, es va fer servir una aplicació informàtica de manera que no era necessari votar al col·legi electoral designat, sinó que podia fer-se des de qualsevol, però aquella aplicació va anar quedant tallada des de fora.
Escola Sant Cristòfol, carrer de Núria.
Ens governa una calma tensa, senyal inequívoca del preludi d’un dia important. Els escenaris del demà, que ja és avui,es dibuixen en la negror d’una nit que no serà recordada per un son conciliador. Toc de tambor,tothomen peu. Ara sí, companyes, colze a colze. Un despertar amb el gust agredolç que tantes vegades ens mulla els llavis. La fermesa incansable de saber que ho podem tot i la tristor de saber que ens ho volen prendre. Poble valent que s’alça ingovernable davant la foscor dels tirans per cridar que hem vingut per canviar-ho tot. Mai més enlloc contra ningú. Sols el poble salva al poble.
Diari d’una jornada inoblidable. Escola Bressol Municipal.
A mig matí ens comencen a arribar les terribles imatges de les càrregues policials a diferents col·legis de Barcelona. Els nervis es converteixen en ansietat, aflora la paranoia justificada de que podem acabar rebent. No es carregava contra manifestants tirant còctels molotov o armats amb pals i coberts amb passamuntanyes, sinó contra gent asseguda, amb les mans aixecades, que cridava “Volem votar”. L’aplicació tancada, una cua orgullosament inacabable, imatges de la policia carregant contra els qui defensaven els col·legis. Sí, estàvem nerviosos i sí, teníem por. Cada dos per tres el mòbil s’omplia de missatges: “Furgonetes de la Guardia Civil vistes a les afores de…”, “Compte amb els secretes, entraran d’aquesta forma o d’aquesta altra…”. Però la gent va marxar? No. Va seguir fent cua mentre molts es quedaven a les portes custodiant l’escola, sota una pluja que al migdia era torrencial, vigilant per si arribava la policia,per protegir,si calia, les urnes. Sense l’aplicació, es pren la decisió de passar al cens en paper. Las cues se succeïen, sense queixes, cares d’esgotament, preguntes de què passava, però amb una paciència i una calma que encara ara em posen el pèls de punta.
Biblioteca Martí Rosselló.
Increïble i esgotador. La Biblioteca és en un lloc estratègic, prop de l’autopista, des d’on es poden veure tots els moviments de cotxes i furgonetes. Cada cop que apareixia una furgoneta de la Guàrdia Civil, els nervis es disparaven i resultava difícil de gestionar. Però ho vam aconseguir: tancàvem les portes amb una rapidesa increïble, organitzàvem espontàniament barreres davant la porta,protegíem els vots amb la nostra dignitat. Va ser emocionant tot plegat, però sobretot veure l’alegria de la gent que sortia del col·legi havent votat, veure com es deixava passar primer a la gent gran que venia a votar, la paciència infinita de tothom i també els vincles que es van forjar, els somriures que ens anàvem intercanviant,això és el que ens va fer guanyadors.
Diari d’una jornada inoblidable. Escola Bressol Municipal.
Quan l’aplicació va tornar a funcionar, ja que per sort sempre hi ha qui està pensant en com sortejar els murs, es va votar de nou així. Si algú no tenia el DNI en ordre,no votava. Si algú no sortia a l’aplicació, no votava. Calia fer-ho tant bé com fos possible. A mitja tarda, quan sembla que algú, davant la crítica internacional que arribava contra l’actuació policial, va decidir avisar la Guàrdia Civil que paressin els atacs, seguíem nerviosos. En un poble de la població de Premià, encara no havien arribat.
Santa Tecla
Aquest matí de diumenge no fa olor de rostit. Ni de sofregit. Ni de carbó de barbacoa. Però tot el matí,plantada al Santa Tecla, he anat sabent, com sempre, què es dinarà al barri:
– He deixat ensaladilla en un tupper, no marxaré d’aquí fins que haurem votar tots.
– A casa hi ha croquetes per un regiment, ara tenim altra feina.
– Escalfeu una pizza i porteu-la,no podem deixar això buit.
– Noi,que de pa amb tomàquet “también vive el hombre”, eh! Això és més important!
– Sí, que a Dosrius els estan estomacant! Diuen que venen. No marxeu! Si avisen, tota aquesta canalla fora i els altres a blocar la porta.
El 9-N va ser alegre, dèiem: mireu que ens agrada fer. L’1-O, emocionant: mireu què estem disposats a fer! Por, no. Previsió. Com traurem del mig els nens, els avis, els que no s’han d’exposar de cap manera? Perquè està clar que, si vénen, resistirem. Hem vingut a votar però no només: som aquí per defensar un somni. Fa tres generacions que esperàvem aquest moment. Mai no havíem estat tan a prop els uns dels altres. Els que tot just s’estrenen i els que no s’ho volen perdre perquè potser serà la darrera vegada que votaran. Pijos i okupes, senyores de casa bona i feministes militants. Fills, pares, avis. Amics. Veïns i saludats. Uns que no conec de res però deuen viure a la vora. Aquella que fa anys que em trobo al tren però amb qui mai he parlat. Avui ens hem saltat la missa! No vindrem a dinar. No ens veurem a l’hora del vermut, nosaltres tenim el col·legi a can Pou. Passaràs per casa? No, diuen que a l’escoleta són pocs, ens n’hi anem. No he dormit, faré una siesta republicana!
Diari d’una jornada inoblidable. Escola Bressol Municipal.
Fins aleshores, fins que el col·legi que era més proper a nosaltres, va rebre la visita de la guàrdia civil de paisà, no es va tancar i es van treure les urnes. Va començar el debat de què fer amb els diferents col·legis que seguien oberts: tancar,seguir oberts, inclús algú va plantejar buidar les urnes i amagar els vots, però tots els que érem allí vam decidir que això restava legitimitat, que no es podia fer, que els vots es quedaven a les urnes fins l’hora del recompte. Quantes converses en racons de l’escola, quants nervis, quantes opcions barrejades. Finalment, les organitzadores van prendre la iniciativa d’anar ajuntant col·legis
electorals,tancar-ne alguns traslladant les urnes i que la gent que faltava per votar i seguia fent cua pogués fer-ho en un lloc més segur. Vam idear fins i tot una via d’escapada per si apareixia la policia nacional o la guàrdia civil: l’escola bressol té una porta del darrere que dóna a l’aparcament de l’ambulatori, posaríem allí un cotxe, agafaríem les urnes i elles i les presidentes, ens traslladaríem. Tot molt emocionant, no ho negaré, la resistència a una llei injusta, i tots una mica cagats pel què pogués passar, també.
Voramar
Ens arriba per diferents fonts que els mossos entraran, que s’enduran una urna. Diuen que no passa res, que hi ha dues urnes i potser només en perdrem una, però així es garanteix salvar la segona.Que ja hi ha hagut una gran mobilització, que tothom l’ha vist. Les que som a dins ens posem nervioses, no ho entenem. Volem més que una foto d’una gran mobilització. Volem exercir el nostre dret a decidir, volem poder votar. Els nostres companys són a les portes convençuts que hem de defensar les urnes i els resultats perquè són la veu del poble. Sembla que l’escenificació ha estat prou per alguns, però nosaltres hem vingut a exercir un dret!
Diari d’una jornada inoblidable. Escola Bressol Municipal.
Aproximadament a les set, un cotxe va aparèixer a la porta, la gent que seguia allí, prop de cent, van fer passadís i per ella van passar les persones que presidien les meses electorals amb les urnes, corrent,amb por, van entrar al cotxe i aquest va baixar pel carrer de la Plaça fins a La Lió, lloc on van anar a parar totes les urnes fins l’hora de tancar. Es va informar pels mòbils i d’altres mitjans que qui quedés per votar podia fer-ho allà i les persones van anar baixant,seguint el cotxe, fins que van arribar a la plaça davant l’escola. Hi havia molta gent, moltíssima. Gent jove i gent vella, gent de diferents ètnies i cultures, de diferents estrats socials, tots junts per la mateixa causa. La Soraya ja havia dit que no hi havia hagut referèndum,mentint de forma vil,de forma maldestre i a la cara de tots els espanyols, tant si l’havien votat com si no. Hi havia hagut referèndum i davant el terrible fracàs de les promeses del PP, el missatge era una altra mentida. A la plaça i al carrer, ningú va cridar insults, ningú va tirar pedres. La gent cantava “Ja hem votat”perquè ho havíem fet.
Ja hem votat?
El dia 1 d’octubre estava trista, ansiosa,impotent. Molt passava al meu voltant: agressivitat i germanor. En una societat que ens ensenya a ser individualistes, ja feia setmanes que es veien lligams comunitaris. Un poble fort i disposat a lluitar pels seus drets.Uns drets amb els quals jo m’identifico, amb els quals la meva família s’hi identifica.I com nosaltres, la resta del 15% de la població immigrada que viu, contribueix, estima i considera casa seva aquesta terra. Malauradament, cap de nosaltres,d’aquest 15% , vam tenir dret a vot. Però això no va impedir que fóssim allà: a les manifestacions, a les escoles i a les notícies, agredits com
tantes altres persones. Presents, però desapercebuts. Tristos, ansiosos i impotents, doncs olts de nosaltres també volíem exercir aquest dret.
Diari d’una jornada inoblidable. Escola Bressol Municipal.
Passades les deu de la nit jo vaig plegar veles. Em feien mal els peus i estava derrotat de tanta tensió. Content perquè havíem votat els que havíem volgut fer-ho, enfadat per les càrregues policials, orgullós de la conducta de tot un poble.
