Un any més l’onze de setembre inicia el curs polític, enguany marcat pels processos judicials de la causa general que l’Estat ha emprès contra l’independentisme. Una causa que s’emmarca en l’onada repressiva d’un règim en involució democràtica, nacional i social, que ha esdevingut amenaça per a totes aquelles persones que arreu es manifestes contra el poder establert. Aquesta diada, per tant, pren un to de lluita i reivindicació per la llibertat, l’autodeterminació i la justícia social més profund que mai.
Llibertat per les persones perseguides, encausades, represaliades, silenciades i agredides: pels militants de base dels CDR com la Tamara i l’Adrià, per cantants com en Valtonyc i en Pablo Hassel, pels presidents de les entitats sobiranistes, en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, per la presidenta del Parlament, la Carme Forcadell, per l’Anna i per tots els membres del govern i càrrecs electes empresonats o exiliats. Per elles reclamem justícia i llibertat i ens conjurem a no defallir, a no fer ni un pas enrere cap a la República Catalana, convençuts que el millor homenatge que se’ls pot retre és tombar el règim.
Per la llibertat cal alhora combatre l’extrema dreta que es fa forta als carrers de tot Europa i que a l’Estat actua com a força de xoc del nacionalisme espanyol més excloent i reaccionari. Una extrema dreta esperonada pels polítics que viuen de la confrontació, per aquells que no només neguen tota solució democràtica al conflicte, envien la guàrdia civil a retirar urnes, agredir i atemorir manifestants, empresonen adversaris polítics i senyalen mestres i periodistes, sinó que ens volen negar també el dret a la protesta i silenciar arrencant llaços. Cal plantar-los cara, mobilitzar-nos per recuperar l’espai públic com a espai d’expresió i tornar a cridar que “els carrers seran sempre nostres”, dels i les que defensem la llibertat i la democràcia, dels que volem una República impura, mestissa, d’acollida, antifeixista, feminista i solidària. No un nosaltres ètnic o excloent, sinó a una comunitat política que vol decidir el seu futur.
Aquesta diada ha de ser també un clam pel dret a l’autodeterminació dels pobles, un dret que tenim com a comunitat política amb un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva, com a nació que es vol sobirana i expressa des de fa ja molts anys la seva voluntat de ser, de mantenir la llengua i cultura com a elements d’identitat i cohesió social i de comptar amb institucions pròpies per autogovernar-se. Un dret fonamental que només podrem exercir en la conquesta.
Enguany fa 40 anys de l’aprovació de la constitució del 78, un pacte entre elits que ha esdevingut instrument de dominació nacional i de classe. La constitució de l’article 135 reformat per garantir els interessos del capitalisme financer imposant polítiques d’austeritat, misèria i precarietat a la gent treballadora, la constitució del 155 per dissoldre les institucions catalanes i imposar la nació espanyola com a dogma sagrat. Un pacte i cadenat tancat per dalt que volem obrir des de baix.
Per això no podem acceptar discursos que donen per amortitzat l’1oct i les vagues generals de fa un any i ho fien tot a una negociació entre institucions. Ni som estúpids ni volem imposar res, mai hem rebutjat el diàleg i sempre defensarem una solució democràtica al conflicte, però alhora sabem que l’Estat de cap manera acceptarà de bon grat qüestionar la sobirania única i indivisible de la nació espanyola i que només ho farà si el cost de negar-s’hi és insostenible. Per això afirmem que sense desobediència i mobilització permanent no hi ha cap possibilitat de ruptura i que la base nomes s’eixampla fent passes endavant, i diem als nostres polítics temptats per l’autonomisme i la poltrona que l’octubre tornarà, tornarà tants cops com calgui amb diferents formes i fisonomies, l’octubre va arribar per quedar-se.
Som conscients alhora que la sobirania només és si és plena i només és plena amb justícia social. Per tant volem una sobirania lliure de dominació econòmica i apostem per l’economia social enfront l’íbex, volem una sobirania lliure de dominació cultural i apostem per la gestió comunitària, la cultura popular i l’escola catalana, volem una sobirania lliure de dominació masclista i construïm municipis feministes, volem una sobirania lliure de destrucció del territori i apostem per l’ecologisme i el consum crític, defensem una sobirania que, en últim terme, garanteixi el drets socials bàsics: el sostre, l’educació, la sanitat i el treball. Una sobirania que posi la vida al centre.
Per últim, sabem que l’autodeterminació i la sobirania només es poden exercir i construir des del municipalisme, des de la proximitat, en un procés constituent que torni el poder a la ciutadania. I per això ens preguntem perquè avui, onze de setembre, ni l’estelada ni la pancarta que reclama la llibertat pels presos polítics són al balcó del nostre ajuntament? El context de regressió de drets civils, polítics, socials i nacionals no permet cap tipus d’ambivalència: volem municipis republicans, compromesos amb l’autodeterminació, municipis que construeixen sobirania i permeten exercir la democràcia des de la base.
Per tot plegat des de Crida Premianenca convoquem un cop més a la mobilització. Per les preses polítiques, contra la repressió, per l’autodeterminació i la sobirania popular. Des dels pobles i des dels barris.
Visca la República Catalana i visca la terra!
