*Article d’opinió escrit per l’Àngel Pagès, membre de l’assemblea de Crida, dins la sèrie “pensar l’Octubre”.
Els dies d’octubre del 2017 no poden ser material electoralista de cap tinglado, ni que vingui d’en Jordi Sánchez, ni dels partits del govern o de la oposició indepe, ni de les reencarnacions neoautonomistes o del municipalisme de les altures. Per ben intencionades que puguin ser. A veure si em faig entendre sense que sembli el que no vull dir:
Aquelles dates ens recorden el camí de la ruptura del règim i el camp obert per desbordar les lògiques de l’estat i dels seus aparells. La confluència del món local, de les entitats i comitès, del corrent republicà i dels moviments socials abonen el potencial d’un poble rebel que ha d’obrir per baix el que es vol tancar des de dalt. Serà unilateral, però serà una unilateralitat fraternal en benefici de qualsevol opció que aspiri a alliberar-se d’un estat transaccionat entre les elits, el règim i la vella política de la transició infinita i ordenada.
Ens diran que hi ha altres possibilitats a llarg termini, en tercera via i que cal tenir present el risc de fractura. Però es tracta de mostrar les cartes i una part del tot segueix pensant que la república (i les repúbliques de cada dia) permeten més joc democràtic i més material per compartir que el present monàrquic, constitucionalista i uniforme del règim del 78. I és que l’autodeterminació és substancialment això: la possibilitat de capgirar les coses del poder i de reinventar la política en un exercici continuat i no ocasional de sobirania. Com també ho és animar un procés constituent que permeti parlar de tot i força i en totes direccions.
La relació entre les paraules, declaracions o marques electorals independentistes i els fets derivats de l’acatament constitucional ens porten a un divorci dins del procés (des del 21S, “la llei és la llei”) i convé ressenyar-ho abans que sigui tard.
La memòria d’aquell octubre planteja el dilema de la commemoració celebratòria o la necessitat de refer la xarxa, ordir la trama i fer de tot allò un veritable banc de proves. Un assaig general del que és possible fer quan la gent, la famosa base eixamplada, és la que desborda i articula el poder popular (el 3 d’octubre, per exemple). Res més lluny de tot plegat, doncs, com la intenció de crear una nova forma-partit que tendeixi a l’apropiació del 1-O i que faci el mateix que un altre partit va fer amb l’esperit del 15M.
No hi ha receptes preestablertes per materialitzar la república, ni per articular el potencial de “la gent”, però existeix una base objectiva que ho pot tirar endavant. I no serà fent del nostre octubre un espectacle més de l’espectacle de la política dins de l’espectacularitat de totes les coses. I, no cal dir-ho, serà plural en formes, continguts, orientacions i maneres de fer. Ningú en pot tenir l’exclusiva i tothom que així ho vulgui hi hauria de ser (partits, sindicats, també, al costat i no al davant).
Octubre va ser tot allò que unes quantes generacions mai havíem fet. Els dies 1 i 3 d’octubre ho vam petar i encara no hem fet el balanç complet de la seva grandesa. És el camí que varem triar davant de totes les adversitats del sistema “realment existent”.
Nota final i “preelectoral”.
Els impulsors de la Crida Nacional per la República diuen que el seu projecte neix per superar “la partitocràcia” (sic). Al mateix temps parlen de presentar-se a totes les eleccions com faria qualsevol formació-partit que s’ho proposi (fins i tot a les eleccions municipals del nostre poble, justament en una vila a on ja hi tenim una Crida Premianenca, des d’abans de tot plegat). Tot un detall “electoral”. Com a Sabadell, Mollet, Lleida o a la veïna vila de Premià de Dalt. Aleshores què vol dir això de la partitocràcia que cal superar?
