per Jordi Peralta.
Les eleccions municipals són a tocar i arriba l’hora de defensar un projecte transformador per a Premià de Mar, un poble que no ha restat aliè a l’ofensiva reaccionària que, des de diversos fronts (polítiques econòmiques, habitatge, gènere, immigració…), amenaça el territori. L’Andreu Mumbrú i la Paquita Guirao, números 1 i 2 de la llista de la Crida Premianenca, ens expliquen els eixos d’aquesta alternativa tot comentant la situació actual del municipi, valorant la feina feta i detallant les propostes de futur que permetran posar en marxa un canvi real, a l’abast de les classes populars.
Què ens deixa la darrera legislatura a les premianenques?
A: Aquesta darrera legislatura no és més que l’última etapa d’un període més llarg de govern de sociovergència, del qual destacaríem com a tret fonamental la idea d’una administració reduïda que ignora necessitats socials i culturals, mantenint una fiscalitat poc redistributiva i depenent de la iniciativa privada per desenvolupar els grans projectes de ciutat. Això darrer ho podem veure en el desenvolupament del front marítim, totalment sotmès a la lògica del sector privat: a la concessionària del port li hem permès de muntar un centre comercial, una excepció a Catalunya; i això ens ho han venut com el gran guany per a la ciutat, quan nosaltres entenem que hipoteca la mobilitat, té un gran impacte mediambiental i afecta negativament el petit comerç, precaritzant i terciaritzant l’economia.
P: En l’àmbit social, la gestió del govern ha incidit negativament en el teixit associatiu premianenc, fent-lo recular. Ens trobem en un moment força greu, perquè pràcticament han anul·lat el voluntariat d’entitats que sempre han tingut la iniciativa a l’hora d’organitzar les festes populars, una xarxa molt potent al municipi. Ells creuen que tot ha d’estar o en mans de l’administració o en mans d’empreses externes, i al final el sector privat serà el qui decideixi com i de quina manera seran els espais culturals i d’oci. Nosaltres defensem una cultura popular, autogestionada, que estigui a l’abast de tothom.
A: Si pogués, el senyor Méndez desactivaria qualsevol contrapoder o iniciativa que no sigui capaç de controlar, també a nivell de moviments socials i d’entitats. Podríem posar l’exemple de Can Sanpere: malgrat la resposta popular que hi ha hagut, no ha mogut ni un dit per recuperar tot el teixit organitzat i tota l’oferta cultural i social que hi havia. És més, volen refer el POUM i urbanitzar un 40% de l’espai, mostrant un absolut menyspreu cap a la lluita veïnal que va permetre la victòria del procés participatiu. Aquesta manca de creença en la participació popular també afecta la resta de grups polítics. En els últims dos anys, hem presenciat diverses mesures encaminades a reduir la pluralitat. Un exemple clar el trobem en les mocions dels plens: ens han limitat el temps i només ens deixen presentar dues propostes per partit.
Com es reflecteix aquest model Buch-Méndez als carrers?
P: Cada vegada retallen més i més la llibertat d’expressió de les persones amb l’objectiu de fer-se seu l’espai públic. No deixa de ser un aspecte més d’aquest afany de control que tenen.
A: Ens han aprovat una ordenança que dificulta la possibilitat d’expressar-nos políticament a l’espai públic, alhora que facilita la comunicació a qui té el control dels mitjans de la institució. Es va reduir a la meitat el personal d’informatius, deixant-los mancats d’efectius. Hem reclamat que hi hagi una tertúlia política on participin tots els grups, i no es fa perquè no hi ha efectius per fer-ho. Afeblir la informació periodística i reforçar la propaganda; d’això es tracta. Un altre exemple, van ser contractats dos educadors de carrer durant un any que han atès una trentena de casos, un abona mesura que havíem demanat en diverses ocasions des de l’oposició; però han encarregat un documental a una productora externa sobre aquesta tasca. És la desproporció entre la incidència del pressupost destinat a la política i el pressupost destinat a fer propaganda sobre aquesta política. I a qui no té aquest altaveu li han dificultat poder penjar pancartes, posar cartells, fer-se present als carrers… Fa unes setmanes, la CNT va posar una paradeta al mercat i va venir la policia a fer-los-en fora. Si no hi fem res, ens trobarem un Premià amb els moviments socials més silenciats i amb les entitats amb més obstacles per fer política al carrer.
“A PREMIÀ ENS TROBEM EN UNA SITUACIÓ D’EMERGÈNCIA HABITACIONAL”
A banda de la cultura, un altre camp que requereix polítiques urgents és el de l’educació. Què podem fer des dels ajuntaments en aquesta matèria?
P: Com a municipi hauríem d’exercir totes les competències que ens corresponguin en matèria educativa. El dret a l’educació ha de ser una garantia rellevant dels principis d’igualtat, inclusió i justícia social de totes les persones, una eina indispensable per a la cohesió social. Cal defensar l’escola pública que s’ha vist amenaçada durant els darrers anys. En aquesta línia, tenim el compromís de promoure programes i activitats que aportin continguts sobre medi ambient, educació per a la pau, diversitat cultural i tots aquells valors que contribueixin a enfortir la comunitat.
A: La col·laboració entre l’Ajuntament i les entitats locals és molt important; més enllà de l’educació formal, aquestes també tenen capacitat d’intervenir en la formació de la ciutadania. Cal fer equip i cal fer comunitat: escoles, famílies, entitats i associacions de cooperació i esportives i equipaments municipals hem d’anar de la mà, i això implica conèixer les necessitats a nivell educatiu del poble. És del tot necessari confeccionar el mapa escolar de Premià.
P: Volem protegir l’oferta d’escola pública, impulsar la segona escola bressol i fer que l’escola de música sigui accessible per a tothom. És urgent la construcció de l’edifici de la Mar Nova i oferir la continuïtat cap a la secundària a l’escola Montserrat o a la Sant Cristòfol, amb l’objectiu de descongestionar l’actual institut. També el volem reforçar amb recursos per tal d’assegurar-ne el projecte. No hi pot haver un canvi social sense uns bons fonaments en l’educació.
Heu mencionat la paraula «canvi». Quin punt n’ha de ser l’eix central?
A: La redistribució de la riquesa. D’entrada, defensem una fiscalitat més justa. Pensem en l’exemple de Sabadell, on la taxa d’escombraries es paga seguint dos criteris: el de renda familiar i el de reciclatge. Volem que la gent pugui demanar una inspecció i rebre una bonificació a l’impost si es comprova que es recicla en un determinat volum; fiscalitat verda, se’n diu. Aquest mateix any també hem presentat diverses mesures per un IBI més progressiu, i ens les van rebutjar. La llei té uns marges molt estrets, però els podem explorar: podem crear un tipus més alt per a aquells immobles d’ús no-residencial de major valor, és a dir, que el Port i els grans supermercats paguin més en benefici dels petits i mitjans comerços. De la mateixa manera, defensem millorar les ajudes a l’IBI per a famílies de renda baixa i les bonificacions per alguns col·lectius com famílies nombroses i monoparentals, sempre seguint criteris de renda, i també per a aquells habitatges que instal·lin sistemes que en millorin l’eficiència energètica.
“DEFENSEM UNA FISCALITAT MÉS JUSTA”
P: Aquí també es posa en relleu la manera de fer política del govern. Els diners per als serveis que necessiten les persones han de sortir d’algun lloc, però el govern, orgullosament, diu que no apujarà els impostos als supermercats i han estat perdonant l’IBI durant un any al Port. El seu model és el de la manca de respostes veritables davant la ciutadania. Una ciutadania que fa temps que reclama un centre de dia públic i que sap que no hi ha prou places de residència; sabem que hi ha persones grans que han de marxar de Premià per tal de ser ateses. També ens cal una segona escola bressol. Com aconseguirem tot això amb les seves polítiques neoliberals?
Unes polítiques que cada cop són més qüestionades arreu del territori, però que requereixen un replantejament general de l’economia.
A: Com diu l’Ivan Miró, hem de repensar l’economia com a satisfacció de necessitats. A partir d’aquí, cal capgirar el model actual i afavorir el petit comerç. També hem de donar suport a una xarxa de recuperació de zones agrícoles que permeti autoabastir el poble, i impulsar el cooperativisme de manera que posi en contacte els productes del nostre camp amb el comerç de proximitat. La política de reindustrialització també és urgent: en els últims anys, hem abandonat la nostra tradició fabril per abocar-nos plenament a la versió més precaritzant del sector terciari, que són les grans superfícies comercials. Alhora, reforçar l’administració potenciaria una praxi econòmica al servei del conjunt dels veïns.
P: A Premià ha mancat un projecte a curt, a mitjà i a llarg termini. Cal fer un estudi de les necessitats que tenim al poble, i un cop identificades cal trobar les respostes adients. No només parlem de cooperativisme; també es poden crear espais per crear iniciatives econòmiques. Tenim un polígon industrial que està mort i cal reactivar-lo.
A: Les últimes fàbriques no han tancat pas per marxar a la Xina, sinó que s’han traslladat relativament a prop sense fer res per mantenir-les: Metalogenia a Osca i Transmesa a Arenys. Nosaltres proposem recuperar professions tradicionals mitjançant la creació d’escoles d’oficis, sempre mirant d’incorporar-hi la innovació tecnològica. També apostem per crear vivers d’empreses que permetin un impuls econòmic real i evitin la fuga de projectes a d’altres localitats.
Dins la problemàtica socioeconòmica molt sovint es destaca la qüestió de l’habitatge. Un àmbit on molta gent troba a faltar mesures efectives.
A: L’ajuntament va rebutjar tenir competències en aquest àmbit durant els pitjors anys de la crisi. El pressupost que ens han presentat destina un euro per habitant a habitatge: aquesta és la importància real que li donen. De tot el parc immobiliari, tenim un sol pis per a situacions d’emergència habitacional. Fa falta urgentment un cens d’habitatges buits. Ampliant la mirada, necessitem un pla de xoc viable.
“ATURAREM QUALSEVOL PROCÉS ESPECULATIU”
P: És una realitat que a Premià ens trobem en una situació d’emergència habitacional: no hi ha lloguers a l’abast de les persones. Patim l’efecte rebot de Barcelona: ens hem convertit en un suburbi de la capital, i fins aquí han arribat també els pisos turístics. En tenim entre 200 i 300 i molts operen sense llicència.
A: En els darrers cinc anys, el preu del lloguer ha augmentat un 25%. La pressió turística sobre Barcelona fa que molta gent vingui cap aquí, expulsant, de retruc, els veïns. Nosaltres vam presentar una moció a favor de regular els pisos turístics, creant un reglament i incloent-hi una moratòria per no donar més llicències. Malgrat estar aprovada, van continuar legalitzant-ne durant un any. Volem que s’inspeccioni i es sancioni aquells habitatges que operen com a pisos turístics sense llicència, oferint als propietaris la possibilitat de perdonar-los la sanció a canvi de lliurar els habitatges en qüestió a una borsa de lloguer social. L’ajuntament també podria utilitzar el tempteig i retracte, que implicaria comprar habitatges per crear un parc públic o la moció de Crida aprovada que preveu destinar el 30% de tota promoció nova o rehabilitació a lloguer social. També presentem alternatives al lloguer, com són els contractes en règim de masoveria urbana.
Tot això guarda especial relació amb les prioritats de l’actual govern pel que fa a urbanisme. En quina situació ens trobem a hores d’ara?
A: Som a les portes d’una última gran transformació urbanística. Queden quatre espais sense massificar: Can Sanpere, les Hortes de Ponent, Metalogenia i Transmesa. Els propietaris volen construir-hi pisos i centres comercials, i el govern no s’hi ha oposat i ja ha obert la porta a noves requalificacions i la construcció d’habitatge privat o fins i tot hotels. Cal dir clarament que estem en contra de qualsevol requalificació, que aturarem qualsevol procés especulatiu i que apostarem estratègicament per maximitzar els usos públics, socials, comunitaris, agrícoles i per a equipaments en aquestes àrees sense urbanitzar.
P: El gran repte que ens ve ara és la lluita per preservar aquestes zones, però també defensar el nostre litoral. Hi ha un pla aprovat que implica dragar un milió de metres cúbics, és a dir, arrasar absolutament el fons marí. El govern hi està d’acord, però tot plegat ha quedat silenciat per a després de les eleccions. No es fa pedagogia de cara a la ciutadania al voltant del mal que estan fent als ecosistemes; senzillament ens ho venen com que tindrem platges i això és bo de cara al turisme, però es tracta d’actuacions transitòries, que duren molt poc temps, i que a més a més són un malbaratament de recursos.
A: Creiem que cal pensar l’espai públic donant prioritat al vianant, després a la bicicleta, a continuació al transport públic i col·lectiu, i, per últim, el privat. Volem que els carrers siguin un espai de vida, on els nens juguin i la gent passegi, socialitzi i faci política.
“CAL IMPULSAR EL COOPERATIVISME I L’ECONOMIA SOCIAL I SOLIDÀRIA”
Posar la vida al centre és el que ha fet darrerament el feminisme, un moviment en auge que ha situat la desigualtat de gènere en el primer pla del debat polític. Quina feina es pot fer des de l’ajuntament en un àmbit tan essencial?
P: El moviment feminista està posant de relleu, més que mai, les violències i les desigualtats que patim, per exemple en matèria laboral. Reivindiquem i posem en valor tot el treball de cures que s’ha dut a terme, molt majoritàriament per part de dones, amb tota una generació de dones grans que van prioritzar aquestes tasques sense cap retribució; aquest fet ha comportat que, un cop arribada l’edat de jubilació, no tinguin cap mena de dret a una pensió digna, una altra lluita necessària encapçala per la Marea Pensionista, que cal posar en valor. Ens trobem, doncs, davant d’un col·lectiu molt vulnerable, on la pobresa està més que assegurada.
A: Des dels municipis hem de tenir una mirada feminista a l’hora de crear espais públics i urbanístics, els quals han d’estar pensats per cobrir les necessitats de les persones. Des de la comunitat, hem de treballar per eradicar el masclisme i la violència de gènere, així com la LGTBIfòbia i el racisme.
P: Cal elaborar un pla integral perquè la ciutadania reflexioni, amb accions sensibilitzadores i de visualització com ara campanyes informatives, tallers i xerrades. La taula de gènere que vam impulsar des de Crida ha estat molt important de cara a començar a canviar la mirada i incorporar la perspectiva de gènere a l’administració, però som conscients que queda moltíssim per fer.
Parlem de cohesió social. Ens trobem davant d’un rearmament del discurs xenòfob, un fenomen de caire global que té un fort ressò a peu de carrer.
P: Coneixem la problemàtica i cal un diagnòstic de la realitat. També són necessàries polítiques públiques de sensibilització per garantir la cohesió; la tasca de les entitats civils és molt important i cal valorar-la, però no tot pot estar a les seves mans perquè al final acaben desbordades. És el cas de Premià Acull, que malgrat tot ha fet i continua fent molt bona feina.
Comenteu que les institucions han de treballar colze a colze amb la ciutadania. El cert és que molta gent les veu com un món aliè a les seves necessitats. Com les podem apropar al dia a dia dels premianencs?
P: Cal facilitar les coses, perquè les gestions sovint són massa complicades. Veiem que manca personal per atendre els serveis socials, i això dificulta l’atenció. L’acompanyament que reben les persones que necessiten recórrer a aquests serveis també és millorable.
A: Més que apropar l’Ajuntament, el que sempre hem defensat és que cal obrir-lo. Ha de ser una eina al servei de la ciutadania. Per això apostem per la gestió comunitària d’equipaments i serveis, que el nostre teixit social sigui protagonista, que les institucions i entitats mantinguin unes relacions més horitzontals. La nostra proposta a favor dels pressupostos participatius també va en aquesta línia. Tot i que amb mancances, s’ha aprovat i ha funcionat.
P: La ciutadania ha de formar part activa de la vida política. S’ha de promoure jornades de debat i canals de comunicació que facilitin la interacció entre l’Ajuntament i els carrers. Aquesta feina prèvia és essencial. La figura del regidor de barri, acompanyat d’una assemblea o taula de barri que doni veu al veïnat, seria un gran pas endavant.
Heu assenyalat els principals reptes als quals us enfronteu de cara a la propera legislatura. Amb quines sensacions arribeu als comicis?
A i P: Des de l’entrada de la Crida al consistori, primer amb dos regidors i ara amb quatre, essent segona força i primera de l’esquerra, hem aconseguit articular un model alternatiu amb capacitat per transformar el poble. Només una victòria de la Crida Premianenca garanteix una possibilitat real de canvi a Premià, però també som conscients que aquesta transformació ha d’estar a l’abast de la resta de forces progressistes. En aquest sentit, defensem un espai d’entesa en benefici d’una alternativa per al poble. Al cap i a la fi, la Crida és un instrument al servei dels moviments socials i de les persones.
