El 8 de març és i ha estat, una jornada de lluita i reivindicació per les dones del nostre país. Malauradament encara hem de seguir als carrers alçant les nostres veus per aconseguir allò que, per dret d’aquesta societat patriarcal, tenen els homes només pel fet de néixer homes. Ens enfrontem cada dia a milers de situacions injustes i desigualitàries que, en moltes ocasions són normalitzades i menystingudes. Estem immerses en una societat que ens invisibilitza, que ens tracta com a ciutadanes de segona, retallant i privant-nos de drets fonamentals, només pel fet de ser dones. Aquesta societat patriarcal ens oprimeix i, estanca les nostres oportunitats a la vida; ens va tancant portes sota la mirada indiferent de institucions i poders fàctics, generalment conduits per homes.
Les lleis no són, ni de bon tros, suficients per aconseguir una societat amb visió feminista, ni tan sols han pogut, al llarg de tots aquests anys de lluita, arribar a aconseguir la igualtat plena de drets entre homes i dones. Ens cal aplicar de debò les polítiques en clau de gènere i igualtat i que els legisladors, els governs i les institucions en general, no tinguin por de fer-ho.
La bretxa salarial entre homes i dones es deu, en gran mesura, a totes les desigualtats i la discriminació estructural que pateix la dona en tots els àmbits de la vida i ve determinada per molts motius entre els quals trobem, els estereotips i rols de gènere que determinen el paper que dones i homes desenvolupen en la societat des de la infància, els valors tradicionals sobre les feines que poden desenvolupar les dones i els homes, el temps que es dedica a les tasques de cura, la segregació laboral per motiu de gènere, tant horitzontal com vertical que fa que les dones es concentrin en llocs de treball que es caracteritzen per una remuneració i un valor social inferiors i en llocs de treball de menys responsabilitat.
Per aconseguir erradicar aquesta discriminació y la pobresa que, majoritària i malauradament, parla en femení, cal reivindicar el nostre paper a la societat, lluitant contra la discriminació i reivindicant l’accés a l’educació , a la seguretat, al treball i a la participació política, de totes les dones.
Per altre banda, les violències masclistes segueixen estan molt presents a la nostra societat, i encara, el procés de denuncia no és fàcil, i en tot moment, és la dona maltractada qui ha de demostrar que ho ha estat. La justícia no té en compte el procés de desestructurament emocional que pateixen les dones que estan immerses en aquestes situacions ni tampoc que, majoritàriament són episodis que es produeixen a la intimitat de la llar.
Però en patim d’altres de violències. Patim constantment atacs contra les nostres persones, contra els nostres cossos, una pressió absoluta i normalitzada del model estètic que ens imposen ja des de petites. Patim violència ambiental, laboral, educacional, sanitària i, davant de tot això, cal que , d’una vegada per totes, les institucions implementen polítiques realment feministes i que garanteixen la millora de la qualitat de vida de la població; és a dir, garantir igualtat d’oportunitats a totes les persones sigui quin sigui el seu origen, la seva sexualitat, la seva identitat o expressió de gènere.
