Gràcies a tots, sovint els elogis són més difícils d’entomar que les crítiques, que quan venen dels adversaris volen dir que fas bé la feina. Avui és un dia especial, els comiats acompanyen emocions. És un bon dia per mi, que canvio d’etapa, i un bon dia per Crida, que fa una passa encertada cap a la renovació. Ostentar un càrrec electe és una condició transitòria. Saber plegar, no dependre de càrrecs, ni emmotllar-se a cadires ha de seguir sent un element fonamental de la nostra praxi.
La decisió de deixar l’acta de regidor és meditada, ve de lluny, quan vaig encapçalar la candidatura el 2019 ja sabia que era provable que no acabés la legislatura i fa més d’un any que ho vam parlar a l’assemblea Crida. Però ens devem a molta gent i cal explicar-ne els motius públicament:
Fa uns dies a Ràdio Premià deia que la paternitat és un els motius, i és cert, tenir un fill ajuda a calibrar el pes de cada cosa i ha acabat de decantar la balança. Amb això, però, no voldria donar a entendre que la criança és incompatible amb la vida pública, seria una manca de respecte a tantes companyes que han assumit aquesta doble o triple jornada. Alhora em sembla important dir públicament que he de cuidar i que tinc ganes de criança, d’acompanyar a en Raimon, ja que sovint els homes amb ascendència pública parlen dels seus fills com si haguessin aparegut per generació espontània i s’haguessin criat sols.
En qualsevol cas, els principals motius són polítics. Vaig involucrar-me en la via institucional en el doble cicle marcat pel procés i pel 15M. Com tantes altres candidatures del municipalisme transformador, no s’entén el projecte de Crida fora d’aquestes coordenades. Fa temps que el moment d’impugnació s’ha convertit en una etapa de restauració que la pandèmia ha acabat de consolidar. De les consultes al neoautonomisme i de les places reclamant utopies a la gestió del possible. És lògic que els que hem protagonitzat aquesta etapa cedim pas a nova gent que haurà d’impulsar nous embats. Ara hi ha un relleu garantit, la Marta, en Sebas, en Jordi, i tanta altra gent, assegura la continuïtat del projecte de Crida i se’ls ha d’obrir pas.
Hi som per canviar les institucions, no perquè la institució ens transformi. Podria seguir però cauria en automatismes, hi seria per inercia, i no vull de cap manera perdre la capacitat de confrontació, la capacitat d’impugnar un model social i econòmic que condemna a la precarietat.
Aquest replegament o canvi de cicle s’ha plasmat també a Premià en forma de renovada sociovergència. Hem passat de l’1Oct al porxo de la Lió a normalitzar l’acord amb Ciutadans i despenjar l’estelada del balcó de l’Ajuntament. Hem passat del reglament de participació ciutadana i la consulta de Can Sanpere a negar tota legitimitat al moviment popular i tancar la porta a una consulta sobre el futur de Transmesa i Metal·logènia.
Aquesta nova centralitat protagonitzada per Junts, PSC i C’s s’encarna en unes formes: una política personalista, una propaganda ben engreixada, pel clientelisme del “no et preocupis jo t’ho arreglo”, i també per polítiques contràries al que defenso com la negativa al padró, una cultura i unes festes controlades verticalment per l’administració, el projecte de platges artificials al litoral o per portar a la màxima expressió la massificació urbanística.
Hauria pogut ser d’una altra forma. Un govern diferent, amb un programa social ambiciós era possible. I crec que ens toca fer autocrítica al conjunt de les forces d’esquerres. Si bé hem millorat resultats a cada elecció des del 2011, no hem sabut encara capgirar la realitat al govern. També cal autocrítica com a Crida i no ens podem escudar en decisions assembleàries, cosa que seria contrari al seu esperit. Podíem fer més. Ara bé, la responsabilitat última és del PSC i cal dir-ho. És una descripció de fets que han preferit governar amb Junts i C’s, i sembla evident que no hi podrem comptar per a un futur acord d’esquerres que considero essencial, que haurem d’esforçar-nos per assolir i pel que sempre em trobareu disposat a ajudar perquè forma part de la meva manera d’entendre la política.
Aquesta legislatura hem sentit en més d’una ocasió parlar de la superació de les ideologia, allò de “ni de dretes, ni d’esquerres”. Em rebel·lo davant el que considero una impostura. Aquesta defensa de la “gestió” amaga l’aposta per una institucionalitzat que no és neutre, pensada per desactivar dissidències, bloquejar canvis i mantenir l’odre injust existent sense transformar-lo. Per contra, entenc la política des d’una ètica de la convicció. Amb una intuïció força elemental com a brúixola (sense grans construccions teòriques, ni grans capitans) que agraeixo haver heretat de ma mare: cal ser d’esquerres, i ser d’esquerres és estar sempre del costat de l’oprimit.
I això implica confrontació, vol dir consciència de classe, vol dir consciència de país, autodeterminació i defensa de la nostra maltractada llengua, vol dir lluita contra el patriarcat i a favor dels drets de les persones LGTB, vol dir antiracisme polític. Si em sento content d’alguna cosa és d’haver intentat parlar clar defensant aquests principis, així com defensant l’escola pública, un litoral digne sense dragats, el creixement zero o salvar Can Sanpere. I si em penedeixo d’una cosa és d’haver-me estalviat accions o comentaris pel “què diran”, per correcció política, per excés de càlcul. De ser massa racional i poc visceral en la indignació contra qui té estómac per a tot. Per això demano als regidors nous dir sempre les coses pel seu nom.
Certament, la capacitat d’incidència col·lectiva i individual des de la institució, i més a l’oposició, és limitada. Però penso que fem un tasca essencial per la democràcia, contra l’abús de poder i l’ús patrimonial de l’administració, en aquest sentit hem estat decisius forçant la renúncia de l’anterior alcalde que ha estat positiva per Premià. Alhora hem impulsat petites conquestes: el casal jove a Can Salamó, l’autobús urbà, els pressupostos participatius, un reglament del padró garantista o uns mitjans de comunicació una mica més plurals i democràtics.
La política, deia, és joc de suma zero, però també és diàleg, consens i construcció col·lectiva. Per això reivindico sempre la construcció de ponts; entre les esquerres, entre la institució i el carrer, dins el teixit social. Confesso que aquest temps de pandèmia ha estat dur, ho ha estat pel patiment de molta gent, però també per la regressió en drets i l’atomització social que ens ha desnaturalitzat. Us seré sincer, deploro la política de comissions i taules per pantalla. Això m’ha ajudat a pensar en el meu lloc. Un cop algú en aquest Ple preguntava amb menyspreu què era el moviment popular? Doncs mireu, són aquells que es preocupen del bé comú, s’organitzen i lluiten pel que és just. Aquells qui recorden al poble que tot està a les seves mans. I això confereix una legitimitat ètica i democràtica. Els grecs, que eren savis, ho tenien clar, precisament el sentit original de la paraula idiota no és altra que la d’aquell que es desentén del comú i vetlla només pels seus interessos. El que només es preocupa de la seva petita parcel·la, del trosset de vorera davant de casa. No m’hi trobareu mai aquí, sinó sempre amb els que lluiten.
Per això seguiré defensant que l’Ajuntament ha de ser una gran eina pels vulnerables i pels que lluiten, una eina per a les classes populars. I deixeu-me dir una cosa: som un Ple poc divers, menys del que ho és Premià, i això és responsabilitat de tots. Cal que, com ens ha ensenyat el feminisme respecte al patriarcat, comencem a qüestionar la blanquitud. De la mateixa manera que ara tenim clar que la política no pot ser només cosa d’homes tampoc pot ser cosa de persones blanques.
Acabo. Com diu l’esclesiastès, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa, ara les meves portes giratòries em porten al sindicalisme, a la USTEC i la IAC, en defensa de l’educació pública i en la lluita per una hegemonia sindical combativa i nacionalment centrada. També a l’esquerra independentista, de la que mai renegaré com a projecte socialista i feminista imprescindible pel país. I a la militància de base a Premià. Recordo un llibre d’en Miguel Morey que es deia “desig de ser pell roja”, doncs bé, jo tinc desig de ser, almenys una temporada, militant de base; a Can Sanpere, a la Xarxa d’Habitatge, a Plataformes en defensa del territori i els serveis públics. Tinc sobretot ganes de gaudir la vida i la lluita, que és del que es tracta.
Per últim. Vull agrair la tasca de tots els treballadors i treballadores de l’Ajuntament i en especial a l’Elisa amb qui he pogut compartir més moments i de qui en destaco la professionalitat. Agrair al conjunt de servidors públics, amb independència de la ideologia, la feina i el compromís amb la ciutat. Als companys dels grups d’esquerres la complicitat i el treball conjunt. A la gent que va impulsar la Crida quan tot estava per fer, l’optimisme, i a tothom qui ha ajudat a fer-ne un referent de l’esquerra Premianenca i alternativa a l’actual model de poble, gràcies pel camí conjunt. Ha estat un plaer comptar amb el suport de l’assemblea per encapçalar la llista a les darreres eleccions i vull agrair de cor als més de 1800 premianencs la confiança dipositada, així com als que confien en nosaltres però tenen negat el dret fonamental del sufragi, també a vosaltres us intentat representar sense fer diferències entre premianencs de primera o de segona.Gràcies, per últim, a tota aquella gent que conforma el moviment popular de Premià, hi som perquè hi sou. Han estat gairebé sis anys al front institucional, entre la duresa i l’esperança, i ara simplement canvio de trinxera.
Com ens recordava fa uns anys en Joan Ribet en plegar: Premià pot tenir un gran futur per endavant, per afrontar-lo gent que lluita és el que ens cal. Ens farà falta molta creativitat, molt entusiasme i molta professionalitat per revertir les actuals polítiques i plantejar alternatives que dignifiquin la vida de la gent, estic convençut que, amb esforç i mà esquerra, tindrem aviat un govern de canvi.
Visca Premià! Visca els Països Catalans lliures, socialistes i feministes!
