Un dia que durarà anys, crònica de l’aprovació del projecte de Marina Port Premià

Home / General / Un dia que durarà anys, crònica de l’aprovació del projecte de Marina Port Premià
Crònica en deu paraules del Ple municipals del 16 de setembre, en què s’aprovà definitivament el projecte de Marina Port Premià. article d’Andreu Mumbrú Fuxet
 
1- Desmesura:
Si encara queden despistats -cosa d’esperar tenint en compte la manca d’informació pública que ha envoltat la modificació del Pla Especial del Port aprovada amb els vots de CIU, PSC-PSOE, PP, ERC i Ciutadans– el dimecres 16 de setembre va consumar-se l’últim pas per la materialització d’un projecte faraònic que inclou un centre comercial de 18000m2 amb dues grans superfícies de 1300m2 cadascuna, acompanyades d’una nova rotonda de 42 metres de diàmetre sobre la Nacional II que perpetuarà per dècades aquesta barrera llastimosa entre el poble i el mar.
Es tractarà segurament de la monstruositat d’una sola peça més gran que mai Premià hagi tingut el goig de veure créixer al seu terme municipal, monstruositat situada allà on un dia hi va haver les roques d’en Pons, tal com recorda l’himne premianenc que cantem cada festa major i que sona avui més amarg que mai:
Premià portes al cor
el blau del cel vestit de dol
pel ciment que ofega
les roques d’en Pons.
 
Es veu que alguns regidors només saben l’himne pirata.
2- Impacte:
Aquesta obra del progrés i la creació d’ocupació, en paraules del nostre govern, es durà a terme sense cap tipus d’informació sobre l’efecte en el comerç local i de proximitat ni tan sols conèixer quins comerços i establiments de restauració s’hi establiran, sense saber tampoc com ens ho farem per regenerar les platges a partir d’ara sense fer servir el vaixell draga, sense tenir cap tipus d’estudi detallat de l’efecte dels nous accessos sobre la riera que baixa pel carrer Terra Alta, sense cap previsió sobre com en corregirem la contaminació i la petjada energètica, sense haver actualitzat les estimacions sobre la mobilitat previstes el 2010 i mesurades pensant que només hi hauria comerços lligats a la nàutica, ni tenir cap informe que garanteixi la viabilitat del projecte i per tant que no es convertirà en un enorme esquelet buit de formigó a la vora de la mar.
No obstant això, es diu al botiguer que no es preocupi que un AKI no pot competir amb can Penja i Despenja, al veí que dormi tranquil perquè 10.000 viatges de cotxe diaris previstos seran amb sordina i al corriol camanegre, si és que encara queda algun d’aquests ocells al nostre litoral, podrà nidificar amb tota comoditat al cistell de Mercadona.
3- Política:
Al nostre entendre, en el ple del dia 16 vam assistir al crepuscle de la política, si entenem que la política és disputa i priorització entre interessos on els representants de la ciutadania són els advocats dels interessos comunitaris i el bé comú. Ahir vam presenciar per enèsima vegada, després d’un estiu ple de reunions a contrarellotge, com els membres del govern (amb paper estel·lar del regidor de promoció econòmica inclós) actuaven com a representants de l’empresa concessionària al consistori. Retindrem molt de temps al nostre imaginari l’escena del senyor Gutiérrez picant-se la butxaca i lamentant els “calers” que cada dia que passava perdia Marina Port Premià. Infinita tristesa.
Una pregunta corre pel cap. Sent tot plegat com nèctar i ambrosia caiguda del cel, com pot ser que no se n’hagi fet bandera, que l’alcalde no hagi recorregut un per un els barris i carrers del poble per explicar el projecte, rebre aplaudiment i penjar-se les medalles preceptives? Com pot ser que no en fessin gala abans de les eleccions municipals de maig?
4- Competència.
L’argument estrella de l’equip de govern per no realitzar el procés participatiu reclamat per primera vegada mitjançant una iniciativa ciutadana i avalat per 500 signatures és que no són competents. Segurament és veritat que no ho són gaire. Però també és veritat que teníem la potestat d’aprovar o no aquesta modificació vital pel pla de negoci de l’empresa que té la concessió del port, i que això ens donava una posició de força a la qual hem renunciat. No cal que ho repeteixin, no som rucs i sabem mesurar les forces. I si us plau, no ens enganyin. La crua veritat és que hem perdut la possibilitat de negociar de tu a tu amb l’empresa modificacions que esmorteïssin l’impacte del projecte i contraprestacions, com la construcció dels dos equipaments públics previstos dins de l’àmbit del port, que ara haurem de pagar alegrement els ciutadans.
5- Urbanisme:
La petita experiència acumulada en lluites com la de Can Sanpere 100% públic i ara a favor d’un port digne és suficient per poder afirmar amb tota seguretat que les regidories d’urbanisme dels nostres pobles haurien de canviar-se urgentment el nom i passar-se a dir “regidories de combregació i aplaudiment dels projectes urbanístics que uns senyors amb americana i corbata tenen la bonda de dissenyar per nosaltres”. Així es planifiquen els grans canvis del nostre paisatge quotidià.
Val a dir que això no pot atribuir-se en exclusiva als nostres governants locals, és qüestió de model: ens locals infrafinançats que neden sobre bombolles, lligats de mans i peus i absolutament dependents d’interessos privats per poder pagar el més petit equipament. Les noves dependències de l’ajuntament sobre un supermercat Sorli Discau que avui en dia es construeixen a l’antiga fàbrica Escoda quedaran com a símbol d’aquesta claudicació. Abans eren els blocs de pisos, ara són els supermercats.
6- Participació ciutadana:
El 2013 va aprovar-se per unanimitat el Reglament Municipal de Govern Obert i Participació Ciutadana. Un reglament que havia de portar-nos un canvi de paradigma i que a la primera de canvi han trepitjat sense miraments. No només incomplint tots els terminis legals establerts, sinó sobretot intentant diluir-lo en un procés absolutament limitat i dirigit des del govern. Parets de vidre i finestres obertes ens prometien.
Democràcia participativa vol dir anar més enllà de les limitacions de la democràcia representativa on els electes decideix d’esquena a la ciutadania, i anar més enllà del govern tradicional que ens pregunta cada quatre anys i després fa i desfà. Hem perdut una gran oportunitat per fer realitat el que els últims anys ha estat retòrica, hem perdut l’oportunitat de passar de les paraules als fets. Altres cops els ciutadans posarem el govern davant d’aquest repte, perquè nosaltres sí que hi creiem, però recordem que res és més nociu per a la confiança en la participació que la frustració de no complir allò promès.
7- Prepotència:
No és presentable que un regidor usi el seu torn de paraula per acusar un moviment veïnal de viure de la crispació i que, davant la indignació del públic present, repeteixi altiu, amb vehemència i fatxenderia que es tracta “d’un bé pel poble”. No senyor Gutiérrez, el ciutadans no viuen de la crispació, els ciutadans es troben en un conflicte que ells no han creat i fan valdre els seus drets. Però la nul·la empatia té un preu, segurament el més reconfortant del ple va ser sentir una dóna del barri de can Pou plena d’indignació dient al marit “verguenza de haber votado socialista”.
Tampoc és de rebut que l’alcalde faci de sheriff del comtat i que llenci la pedra de la confrontació i pretengui sortir-ne sense una escridassada. Ja n’hi ha prou de mentir i acusar els companys de la Coalició d’esquerres d’haver aprovat uns accessos que el 2010 no van passar per Ple i van decidir-se de la manera més opaca imaginable a un despatx de Barcelona. L’únic responsable polític d’aquesta aberració és el mateix alcalde, que se la va empassar per decret. La intoxicació a què s’ha arribat és deplorable i llastimosa, i no ens la mereixem.
8- Politització:
Ja sabem que l’argument de la politització i l’ús partidista dels moviments socials i veïnals és el leit motiv preferit del nostre govern quan vol deslegitimar-los. Personalment em sembla un dels arguments que millor retraten aquell qui els usa. Vostès quin paper es pensen que han de tenir els partits polítics? Ens acusen de trepitjar carrer? D’informar els ciutadans? De canalitzar les seves demandes? De ser corretja de transmissió dels seus interessos? D’acompanyar les seves preocupacions? Doncs sí, així entenem la política. Cavall de Troia, un peu al carrer i l’altre la institució, eina que tensa com una molla i tantes altres metàfores cupaires. Si vostès creuen que les reivindicacions ciutadanes no són política és que no són del nostre món.
9- Pedaços:
No obstant això, no renunciarem a res, ni a les engrunes que ens deixen. No renunciem a un procés participatiu capat, buidat de contingut i limitat des del govern. Si no podem decidir-ho tot perquè ens ho priven, haurem d’empènyer i tirar d’inventiva per trobar pedaços a allò que han decidit sense nosaltres. Serem presents per convertir cada mil·límetre de decisió que deixin en una clariana de poder popular.
10- Vergonya:
Se’ns ha dit un cop i un altre que amb aquest projecte resolem una de les vergonyes més grans de Premià. Discrepem profundament. El que és una vergonya és la incapacitat que han tingut dècada rere dècada els polítics de la nostra vila per trobar una solució digna a aquest racó de costa. Segurament la millor solució era no haver iniciat el desastre. Una vergonya va ser construir el port sobre un dels indrets naturals més valuosos de Premià, vergonya va ser l’ampliació que condemnà tot ponent a una platja sense sorra i vergonya és el que ahir van aprovar vostès, un tità de ciment que esdevindrà un temple de formigó on podrem venerar el déu dels bunyols urbanístics.
 
Premià de cara al mar
sempre endavant, res no ens fa por,
vèncer les barreres
ens farà més forts.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *