Premià a la cruïlla, l’última gran transformació urbanística

Al debat de pressupostos del passat 30 de novembre, Crida Premianenca va defensarr el seu no als comptes a partir de tres grans arguments: les polítiques urbanístiques nocives pel territori, el model de gestoria sense projecte polític de l’actual govern i la gran quantitat de necessitats, moltes d’elles urgents, sense ser ateses.

Doncs bé, el primer dels arguments és més a l’ordre del dia que mai, després que el govern hagi decidit trencar relacions amb la Plataforma Can Sanpere 100% Públic arran d’unes pintades anònimes aparegudes a la façana de l’ajuntament. Un trencament que es manté bo i que la Plataforma es va desmarcar des del primer moment de l’acció, i malgrat la urgència que tenim com a poble per trobar solució al conflicte. Tot plegat fa olor de fugida d’estudi.

Per a la Crida, els pressupostos del 2017 donen el tret de sortida a l’última gran destrossa urbanística d’un poble ja prou maltractat. Després d’anys on no hi ha hagut cap gran inversió destacable es trenca la tendència: el 2017 es preveu destinar gairebé 7 milions
d’euros a inversions i per fer-ho es demana prop de 4 milions en crèdits. I el realment preocupant són les prioritats darrere aquestes inversions, deixant de banda els 850 mil € dedicats al nou edifici de dependències municipals, l’Ajuntament-Sorli-Discau a la plaça dels Països Catalans, que amb la seva vorera de dos pams ja s’ha convertit en icona popular de la manca de criteri urbanístic, la gran inversió del 2017 consisteix a obrir carrers i preparar la trama urbana per l’assalt a ponent. És a dir, es continua la gran via fins al Torrent Malet, un projecte que fa salivar i han demanat obertament els propietaris de Metal·logènia a causa de les seves intencions de requalificar la fàbrica per fer-hi pisos de luxe i una gran superfície comercial, i el 2017 també es farà una rotonda a la carretera de Premià a l’altura del Camí del Mig, obrint carrers a la part alta de les Hortes de Ponent i deixant el terreny a punt per executar la destrossa de l’últim espai amb potencial per esdevenir parc agrari-forestal de la nostra Vila.

Però no només això, mentre s’acosta amb pas ferm la massificació de ponent es deixa sense atendre la que hauria de ser la gran prioritat d’aquest equip de govern durant el present mandat, que és l’expropiació de Can Sanpere. Com pot ser que hàgim perdut dos anys? Com pot ser que no hi hagi hagut lideratge polític després de la consulta del 2014 on es va decidir expropiar la fàbrica? Com pot ser que no hi hagi ni una gota d’informació pública i cada cop que hem demanat explicacions se’ns hagi assegurat que s’estaven fent les gestions necessàries?

Com pot ser que en dos anys l’únic tràmit hagi estat demanar una ajuda tècnica a la diputació que ens han denegat? L’any passat ens van dir que no ens preocupéssim, que hi havia una partida de Redacció de projectes, direcció d’obres i assistència tècnica. Doncs bé, resulta que al setembre només n’havíem gastat un 10%, aleshores perquè era aquesta partida? Perquè calia demanar recursos a la diputació? Perquè no s’està pagant ara mateix assessorament tècnic per tirar endavant la protecció com a patrimoni de la fàbrica i la redacció del projecte expropiatori, si tenim 90.000 € disponibles? El fet és que ens trobem que altre cop que Can Sanpere ni apareix als pressupostos.

I ens preguntem com pot ser que, si Can Sanpere és una prioritat absoluta, estiguem demanant crèdit per valor de gairebé 4 milions d’euros per altres operacions urbanístiques. L’informe que va fer l’interventor durant la consulta de fa dos anys és ben clar: expropiar és possible, els
diners hi són, però alhora es tracta d’un esforç econòmic i cal que ho assumim com a prioritat, el que no podem fer és posar-nos-ho nosaltres més difícil, ni creure que és possible prioritzar-ho tot. En política com en la vida fer una cosa o l’altra té un cost d’oportunitat.

Sabem de sobres que Premià està saturat, que no tenim equipaments ni zones verdes necessàries per a una bona qualitat de vida, ja que el municipi ha patit un procés devastador d’especulació urbanística durant dècades. I ens fa por, ens fa por la manca de visió de futur, ens fa por que mentre anem fent declaracions públiques ja tenim la monstruositat de formigó en marxa, el centre comercial Marina Port Premià, Transmesa és a terra esperant la requalificació, ara obren carrers que posen en safata la construcció a Metal·logènia i Hortes de Ponent, on no sabem si quedaran esquelets de ciment com a una ciutat fantasma o paisatges massificats per pisos i centres comercials. Dues opcions nefastes.

Des de Crida creiem que l’alcalde hauria de liderar l’expropiació com a prioritat absoluta, més enllà de sigles, de partits i de simpaties personals. És una oportunitat que no podem perdre, no podem seguir en aquesta dinàmica de fets consumats per part de propietaris i constructors amb la complicitat, per activa o passiva, del govern, com si no ens n’adonéssim mentre passa davant dels nostres ulls. I no serveix agafar-se al primer pretext per mirar d’espolsar-se els
problemes. Rebutgem que es facin pintades a la façana de l’ajuntament, però creiem que acusar la Plataforma Can Sanpere100% d’amenaces i trencar-hi relacions quan ja se sabia que no n’era responsable és només una manera de tapar-se les vergonyes de dos anys de manca de diàleg i acció per part del govern.

Tenim la sensació que no s’és conscient de la magnitud del problema:  un desallotjament forçós de Can Sanpere serà seria un fet traumàtic per Premià. Parlem d’una experiència de gestió comunitària que agrupa més de vint col·lectius i entitats: mestres que fan reforç escolar, una ràdio, una coral, grups de dansa, el grup de diables, la comissió de Pirates i Premianencs, per citar-ne nomé alguns, que s’exposen a un fet brutal, a repressió i possibles conseqüències judicials. Només per això l’ajuntament ja hauria de fer el possible per aturar-ho, oferint-se a la propietat com a responsable de l’activitat que es realitza actualment a Can Sanpere, com ja va fer anys enrere llogant les naus del carrer de la plaça. 

Però a més a més l’ocupació és el mur de contenció d’un procés especulatiu contrari a la voluntat popular expressada a la consulta de 2014, per tant tenim la responsabilitat política d’aprovar al ple de desembre la protecció de part de la fàbrica com a patrimoni (BCIL) i iniciar el procés d’expropiació perquè aquest procés no pugui iniciar-se.