Contra la tirania de l’estètica: We are so fucking beautiful (Som fotudament boniques)

Home / Feminisme / Contra la tirania de l’estètica: We are so fucking beautiful (Som fotudament boniques)

per Brenda Bär

On estan les dones grasses? On són les dones més grans de 40 anys? Les que fan menys de metre seixanta? On són les dones amb cel·lulitis, les que han donat de mamar i els han caigut els pits? On són les estries? On són les que no segueixen el que voleu anomenar “femení”? On són els altres cossos? Ens els heu robat. Als missatges visibles i valorats, als que preneu de “model”, no ens hi trobem reflectides. No ho fem a cap dels cossos impossibles que surten a les publicitats que heu pensat per fer odiar-nos.

Tot el que trobem des que sortim del llit des que anem a dormir ens diu que si no som desitjables, llavors serem invisibles, ignorades. A l’estiu els bombardejos han estat constants: hem de fer dieta, bronzejar-nos, depilar-nos, dissimular estries i una llarga llista.

Per això, aquests dies hem decidit sortir al carrer i continuar construint municipis feministes. Sortim per posar de manifest altres belleses, altres cossos i també denunciar tota aquella publicitat sexista, cosificadora, que ens rodeja i que volem fora dels nostres carrers. Aquest setembre també impulsarem una iniciativa al consistori perquè aquest tipus de publicitat sigui retirada de les nostres marquesines de bus i cartelleres a la via pública, i per aconseguir, amb els mitjans que tenim, la presència i visibilitat de cossos més reals i diversos.

Un dels braços més cruels d’aquest sistema capitalista on vivim, és el que penetra sota la nostra mateixa pell, modela el que ens agrada, el que desitgem i el que no, fins i tot el que acabem estimant. Heu utilitzat aquesta tirania dels cànons de bellesa per fer-nos infelices, per rebutjar-nos a nosaltres mateixes, el que som, I perquè perseguim ideals inverosímils, que només amb retocs d’un ratolí per ordinador són possibles. Heu aconseguit que ens mirem a un mirall i no ens agradem, que ens toquin la panxa o les cames i ens sentim incòmodes si sabem que hi ha més pell de la que té aquella model de la marquesina. Heu aconseguit que no vulguem follar si no ens hem depilat, que si no ens hem pintat la línia dels ulls o posat el tapaulleres ens veiem estranyes al mirall. Heu aconseguit que si som gordes o baixetes ens sentim obligades a ser simpàtiques i alegres, com si haguéssim de compensar una mancança.

Estem cansades de que ens feu sentir imperfectes, de la pèrdua de pes, de viure a dieta, de sentir-nos culpables, de dir que ho fem per salut, de ficar panxa endins i esquena recta quan seiem, de buscar roba que ens tapi el que no ens agrada. Resulta que ja som perfectes i no ens calen les modificacions que ens voleu vendre.

“Una cultura obsessionada amb la delgasessa femenina no està obsessionada amb la bellesa de les dones. Està obsessionada amb l’obediència d’aquestes. La dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones: una població tranquil·lament boja és una població dòcil”. Naomy Lamm

Com si fos poc, a més som objectes de desig pensades per ser observades, per tant hem de ser febles, indefenses per ser salvades per homes forts, perquè soles o amb amigues mai no podem ser prou fortes segons aquest sistema que ens vol submises.

Per tot això diem avui molt clar: els nostres cossos són preciosos i no volem canviar-los, el que volem és canviar la nostra societat malalta. Volem trencar amb l’opressió que suposen els cànons estètics i alliberar-nos.

Des del feminisme podrem disputar al patriarcat i al mercat espais d’alliberament, el nostre cos ha de ser un espai alliberat, perquè no som objectes, no som mercaderies. Volem ser com som i sentir-nos lliures!

“Som les que amaguen la panxa sota la tovallola a l’estiu,
Som l’adolescent que es mira al mirall i plora, la que menja i li senta malament, cada vegada pitjor, fins que deixar de fer-ho. […]
Som la ràbia personificada, la impossibilitat d’esperar […]
Suportant les mirades i judicis. Mirades i silencis.
Som les que estem començant a estimar el nostre cos independentment del que ens obliguen a sentir cap a ell. […]
Li declarem la guerra al patriarcat, al masclisme, al mercat, al mercat del cos, a la publicitat assassina, a les dietes.
Volem veure cossos diferents. Volem estimar cossos diferents. Volem menjar més de 1300 calories al dia. A nosotras también nos aprieta el chocho la talla 38.” Manifest Gordo.

One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *