La Unió per al cooperativisme i l’economia solidària

La Unió per al cooperativisme i l’economia solidària

Entre el carrer de l’Aurora i el carrer Sant Pau a Premià de Mar hi ha un edifici que va ser construït gràcies a la cooperació de les persones treballadores, unides pel propòsit de proveir-se d’allò necessari per viure. És l’edifici de la cooperativa La Unió i podria ser, de nou, un espai d’impuls del cooperativisme. Poden servir-nos de referent, entre altres, els edificis recuperats de La Lleialtat Santsenca i Can Batlló a Barcelona i el Cafè de Mar a Mataró.

Moneda cooperativa la Unió
Arxiu AGF

Al segle XIX a Premià de Mar hi havia gent de mar, també pagesos, traginers, comerciants, però no era el poble de pescadors que idealitza l’imaginari de la Festa Major. S’assemblava més a una colònia industrial. La vida venia marcada per les sirenes de les fàbriques. La majoria de “cases de cos” que avui queden (o que es van anar enderrocant abans de revaloritzar-se) no són “cases de pescadors” o “cases de marinos” (que també n’hi ha però menys); són cases construïdes per les fàbriques per allotjar-hi treballadors. Igual que a altres llocs d’Europa a Catalunya hi va haver un moviment de població entre el camp (on amb l’estat liberal les terres comunals havien estat apropiades deixant molta gent sense mitjans de subsistència) i les poblacions que s’industrialitzaven, una gent que es va haver de desplaçar i proletaritzar-se per subsistir. Premià es comença a industrialitzar a partir de 1840, la línia del tren (1948) ho facilita i s’hi van implantant fàbriques (Mayolas, Cisa, Arañó, Vapor Vell, Miquel Puig Vives, Xivillé, Claramunt, Can Puigrós, la Foneria Roura, la Fàbrica del Gas, …). Els Penjaculpes ens en recorden algunes cada any per Carnaval. La separació sexual del treball? No era entre la fàbrica i la casa, en tot cas era la fàbrica més la casa. Les dones treballaven a les fàbriques (per menys sou que els homes) i les sirenes marcaven l’hora d’anar a tirar la pilota al caldo que s’estava coent a casa en un fugonet de carbó (feines productives i reproductives compaginades). Es feinen torns i al de nit o matinada el Sereno passava a recollir les dones a cada casa per acompanyar-les a la fàbrica. Aquesta gent proletaritzada s’organitzava per millorar les seves condicions de vida. Ja des de 1855 hi ha notícia de vagues en protesta per les condicions de treball a Premià.

Però aquesta gent també s’auto-organitzava per dotar-se d’alternatives. Un d’aquests exemples és La Cooperativa La Unió, que s’hauria creat a finals del XIX, donat que al 1898 era una de les 37 cooperatives representades a la 1a Assemblea de Cooperatives Catalanes a Badalona. Per situar-nos en el temps la primera cooperativa, a Rochdelle a Anglaterra, és de 1844, La Obrera de Mataró, de producció, es crea el 1864 i l’Econòmica de Palafurgell, de consum, el 1865. La cooperativa premianenca es consolida al principi del segle XX i arriba a acunyar moneda pròpia; l’any 1929 construeix l’edifici que avui coneixem. L’activitat cooperativitzada era el consum; tenia magatzem als baixos (entrant pel carrer Sant Pau), botiga a la planta que dona al carrer de l’Aurora i oficines i bar al pis de dalt. A més de La Unió hi havia també el montepío La Armonia (ajuda mútua), l’Amistat Obrera (societat mutual, mèdica i cultural-recreativa, amb teatre i cafeteria) i la iniciativa cooperativa per la construcció de les “cases barates”. Al Premià d’entre segles la majoria d’oficis també estaven organitzats en cooperatives. Com a exemple la Societat de manobres premianenca participava al 1908 al Congrés de la Solidaritat Obrera.

La Cooperativa La Unió es va mantenir fins al 1939 quan la Falange va encautar-ne l’edifici per posar-hi la seva seu. Hi va tenir el “Centro de Juventudes” i el Sindicat Vertical. L’Ajuntament va mantenir també un peu a l’edifici, amb l’Escola de parvulari. Ja en la transició l’edifici en desús va ser ocupat per la CNT i després pels escoltes i el Centre Excursionista. Al 1977 en l’edifici ocupat s’hi van començar a fer les activitats del Taller Obert d’Expressió, que acabaria donant lloc a l’Escola Municipal de Música (que funcionaria durant un temps a l’edifici, abans de traslladar-se a la seva seu actual de Can Maristany). La CNT havia marxat i els escoltes i el centre excursionista s’hi mantenien. L’Ajuntament es va anar fent càrrec de l’edifici tot i que seguia (i segueix encara) sent patrimoni incautat per l’estat durant i a finals de la Guerra que no ha estat retornat. S’hi acabarien instal·lant la Ràdio municipal, els pessebristes i la Fundació CRIT, que durant part dels 90 i primers 2000, a més de salvaguardar patrimoni industrial d’estampació en col·laboració amb el Museu, va fer-hi cursos de formació ocupacional. Des dels anys 40 i fins ara no hi ha deixat d’haver en el seu terrat la Societat Columbòfila.

Ens trobem doncs amb un edifici històric del cooperativisme actualment infrautilitzat, amb parts deteriorades que requereixen rehabilitació, però que té un potencial per ser un pol important per tornar a promoure la cooperació i l’economia solidària. Cal resoldre la qüestió de la propietat (o si més no dels dret d’ús) i crear un projecte que el doti d’activitat.
Com a patrimoni incautat pels decrets i lleis franquistes hauria d’haver estat retornat en base a les lleis 4/1986 i 13/2005, però no ha estat així. L’Ajuntament se n’ha estat ocupant durant dècades i això el legitima per tenir-hi un paper, d’altra banda Premià torna a tenir, des de 2009, una cooperativa de consum (Gafarrons), i des que la Generalitat ha impulsat la xarxa d’ateneus cooperatius tenim Coopmaresme, amb seu a Mataró, amb capacitat per fer activitat a la resta de la comarca. També la Xarxa de l’Economia Solidària de Catalunya (XES), creada al 2003, té el seu node maresmenc. Les condicions són propícies perquè La Unió torni a ser cooperativista.

Façana de la cooperativa la Unió, Premià de Mar
Façana del carrer Aurora – Enric – Wikimedia Commons – CC-by-sa 4.0 – 2016

Els referents de La Lleialtat, Can Batlló i El Cafè de Mar.

Igual com els premianencs vuitcentistes devien tenir Rochdale o la més propera cooperativa de Palafurgell com a inspiració, avui no ens falten referents que ens poden inspirar per a recuperar La Unió per al cooperativisme a Premià. La Lleialtat santsenca és un “espai per a usos veïnals, cooperatius i de cultura popular”, en un edifici de propietat municipal cedit per un conveni de “gestió cívica” a una coordinadora d’entitats creada l’any 2016. Ha estat rehabilitat, té espais polivalents, un sistema de bioclimatització i està gestionat completament amb tecnologies lliures. És el resultats d’anys de lluita després d’una primera ocupació l’any 2006 i de l’articulació posterior al desallotjament d’una Plataforma d’entitats amb un paper important del Centre Social de Sants que; després de l’adquisició de l’edifici per part de l’Ajuntament de Barcelona, va promoure un procés participatiu per definir-ne els usos i la gestió ciutadana. La cooperativa de consum s’havia creat al 1891 i té alguns paral·lelismes amb la cooperativa premianenca, l’edifici actual també es construeix a finals dels vint, al 1928, i després de la guerra també serà un edifici controlat per la Falange. Després s’integrarà amb la Flor de Maig i patirà el seu mateix final amb la dissolució el 1950. Serà una fàbrica de torrons i una discoteca, fins que l’Ajuntament clausura el local el 1988 i queda abandonat fins a l’ocupació.

Sense moure’ns de Sants i no gaire lluny de La Lleialtat trobarem l’antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló construïda el 1878 i que actualment és majoritàriament un recinte d’equipaments públics i comunitaris. Una part important de l’antic recinte fabril està cedida a l’autogestió comunitària mitjançant la nova figura del Programa de Patrimoni ciutadà que aposta per gestionar d’aquesta manera els béns públics. A Can Batlló també hi té la seu Coòpolis, l’ateneu cooperatiu de Barcelona, un dispositiu per promoure l’economia cooperativista que ja ha acompanyat la creació i consolidació de desenes de cooperatives. La lluita per Can Batlló arrenca d’un pla d’ordenació urbanística de 2006 que planificava fer-hi equipaments, un parc i una quantitat important d’habitatges. Es va muntar la “Plataforma Can Batlló és del barri” i al 2009 aquesta va llençar un ultimàtum de 2 anys (fins a juny de 2011) passat el qual el veïnat ocuparia i adequaria el recinte. El final del “tic tac Can Batlló” coincideix amb les assemblees a les places del 15M i l’11 de juny l’Ajuntament cedeix el “bloc 11” al veïnat, que el rehabilita i l’adequa acollint diversos projectes comunitaris. La fàbrica no podia perdre el seu paper d’activació econòmica i, per això, és també és un espai on es promou el cooperativisme.

Anem ara a Mataró fins al Cafè de Mar, l’edifici que al 1926 va construir la cooperativa de consum “La Marítima” creada pels pescadors al 1867. Un any després de fer l’edifici s’agruparien amb altres cooperatives mataronines en la Unió de Cooperadors. Avui l’edifici acull un projecte de restauració (el restaurant cooperatiu “Cafè de Mar. Espai culinari”) i l’Ateneu cooperatiu CoopMaresme, impulsat conjuntament per la Unió de Cooperadors i l’Ajuntament que es van agrupar en la Fundació Unió de Cooperadors l’any 2005. Però també aquest espai ha hagut de ser recuperat per al cooperativisme després d’anys de lluites. Els béns cooperatius de Mataró van ser incautats amb la victòria del franquisme però a Mataró van ser retornats a la Unió de Cooperadors al 1951, encara que fusionada amb l’Aliança. A partir de 1977 la Unió de Cooperadors es revitalitza i comença una lluita d’assemblees, ocupacions i mobilitzacions per recuperar el patrimoni cooperatiu. Fins l’any 2011 el Cafè de Mar no és retornat al cooperativisme i és al 2014 quan es reobre per ser l’espai al servei de l’Economia Social i Solidària que és avui.  

Són només tres exemples, entre altres que podríem prendre per inspirar la recuperació de La Unió premianenca.

Construir un imaginari i un projecte realitzable

Tenim doncs patrimoni cooperatiu, tenim memòria i tenim referents on inspirar-nos, tant en les lluites com en els usos i la gestió. Ens cal construir un imaginari col·lectiu i definir un projecte realitzable, que pugui ser el revulsiu per activar una economia alternativa al capitalisme extractivista precaritzador i  destructor del planeta, una alternativa que ja està en marxa a pobles, barris i ciutats, que s’articula i s’enxarxa. Si la gent de Premià ho va fer fa més de 100 anys podem recollir el seu testimoni i tornar-ho a fer. Només cal posar-s’hi.

Crida Premianenca ha agafat el compromís, incorporat al seu programa de les eleccions de maig de 2019,  de promoure la creació d’un espai per al cooperativisme i l’economia social i solidària a partir de la recuperació d’aquest edifici. Però aquesta és una lluita que no es fa només des del consistori. Hi hem de sumar forces i voluntats, perquè l’economia, com la política, o la fem nosaltres col·lectivament o es farà contra nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada