Recentment hem viscut una polèmica intensa a la nostra vila, fins i tot podríem dir que agre, entorn el sou de l’alcalde Miquel Buch. La nostra resposta ha estat plantejar l’adopció d’un codi ètic pels càrrecs electes i grups municipals -rebutjat al ple de març, tal i com explicàvem a l’Episodi anterior-. Ens semblava més oportú apostar per un debat global i un plantejament ample, però no defugim la qüestió. Posem “llums i taquígrafs”: aquest febrer vam conèixer que el batlle de Premià té dos sous més que generosos, 46.900€ com a alcalde amb una dedicació declarada del 90% i un altre com a president de l’Associació Catalana de Municipis que s’enfila als 48.300€. Fins aquí la descripció de fets no desmentits.
A Crida creiem que cal evitar la demagògia i els judicis sumaríssims, ja que per dedicar-se a la política cal una retribució justa, suficient d’acord amb la feina assumida i que permeti mantenir una vida digne. Si tirem d’enciclopèdia sabrem que fou Pèricles, governant atenenc del segle V a.c., qui va instaurar el salari pels assistien a l’assemblea, aconseguint així que els ciutadans sense massa durus ni terres accedissin a càrrecs públics.
Tanmateix, entre un sou raonable i digne i un de 95.200 € anuals hi va un bon tros. De fet, la mateixa Associació Catalana de Municipis que Buch presideix recomanava el 2011 que el salari amb dedicació exclusiva d’un l’alcalde als pobles entre 20.000 i 30.000 habitants, com és el cas de Premià, fos entre 66.373,02 i 70.296 € anuals i, avui en dia, la llei de bases de règim local estableix un màxim de 55.000 euros. La desobediència a LRSAL l’hauríem pogut començar per algun altre precepte.
Desentortolliguem el cabdell: quant han de cobrar els polítics? i quina és la dedicació que han de bolcar-hi?
És conegut que una de les demandes que més ressò ha tingut a l’opinió pública aquests anys de crisi ha estat la reducció de retribucions dels electes, o fins i tot, en un atac de demagògia gens dissimulada, la supressió de sous i l’eliminació d’un bon nombre de càrrecs -que aquestes últimes demandes vinguin sovint de la dreta més rància ens hauria de fer saltar les alarmes-. A l’altre extrem existeixen acadèmics i veus provinents de l’administració que, honestament, reclamen millors sous fent servir principalment tres arguments que convé repassar per després refutar:
1- Selecció perversa d’elits: “S’ha mostrat que el sistema de selecció d’elits a Catalunya és deficient, un dels motius és que en pagar poc als electes només aquelles persones -en general mediocres- que pertanyen als aparells dels partits i amb la política com a mitjà de subsistència perquè en depenen de les rendes optaran als càrrecs, mentre que els professionals independents, qualificats i amb trajectòria al marge de la política no estaran disposats al cost d’oportunitat que significa sacrificar part del seu estatus per optar al servei públic”.
2- Millor sou – millor govern: “Per una banda els bons sous generen incentius per governar bé, ja que augmenta l’interés per ser reescollit i poder seguir-ne gaudint. Per altra banda, en millorar la selecció milloren els perfils dels càrrec públics i en conseqüència la gestió i l’eficiència”.
3- Responsabilitat, la paraula màgica: “Els polítics tenen a les seves mans el destí de la nació -en el cas d’un alcalde, més modestament, del poble-, les seves decisions afecten a milers de persones i poden tenir per aquest motiu conseqüències que van des de la lapidació pública fins a la presó en cas de ser negligents en les seves funcions. Per tant cal un sou equivalent a la responsabilitat que ostenten”.
Doncs bé, arribats a aquest punt, què creiem coherent respondre i defensar des d’una posició d’esquerres que cerca la tant banderejada “regeneració democràtica”?
1. Per començar una taula salarial fixa: sense forquilles entre dues xifres amb un marge de discrecionalitat tan gran com avui en dia i en funció de la població del municipi/comarca/vegueria/diputació, etc. Això ens evitaria la pornogràfica escena de regidors decidint al ple municipal quin és el sou que ells mateixos han de percebre, i permetria harmonitzar el caos regnant.
Pel mateix motiu cal una limitació legal del nombre mandats que eviti la institucionalització d’algunes persones. I parlem d’institucionalització, i no de professionalització, de manera conscient. Per fer política se n’ha de saber, cal destresa i una caixa d’eines que es guanya amb la pràctica, s’ha de dominar un determinat codi simbòlic i haver digerit un fons ideològic. O la figura de l’activista no és ben semblant a la d’un professional de la política? Ara bé, una cosa és demanar que els polítics tinguin nocions de política i l’altre és permetre que es collin amb superglue a la cadira, que confonguin el futur propi amb el futur del col·lectiu o pensin que el poble és el pati de casa seva.
2. En segon lloc, salaris decents però moderats: el problema de fons de la competitivitat entre l’empresa privada i la funció pública és la desigualtat estructural que regna a la nostra societat. Si defensem una societat igualitària i defensem la redistribució no podem pretendre “competir amb la privada”. Existeixen desigualtats de base que, tot i les polítiques educatives i redistributives -minvant cada dia que passa- es reprodueixen i s’endureixen indignament. Ben pagat no vol dir pagat a dojo. La mesura pública ha de ser la vida digna i no el mercat.
Per altra banda, i com ja vam exposar al primer article d’aquesta sèrie, la dedicació a la política no pot fonamentar-se exclusivament en la remuneració econòmica del càrrec, hi ha incentius immaterials que han de tenir un paper eminent, amb la cerca del bé comú com a impuls central. Precisament per això la “responsabilitat” assumida no pot ser pretext de salaris 10 o 15 cops més alts que el de molts ciutadans -actualment el salari mínim anual és de 9.172,80€ mentre que l’alcalde de Premià n’està percebent uns 95.000-. Podem discutir el llindar, però per més que forcem la màquina ens sembla excessiu.
La proposta a la moció per l’adopció d’un Codi Ètic municipal que ens van tombar (només hi vam votar a favar la Crida i la Coali) planteja que la retribució mensual màxima dels càrrecs electes (incloent dietes) sigui com a màxim el triple de la retribució mensual del treballador amb menor salari a temps complert de l’Ajuntament. Proporcionat, i un topall que s’hauria de mantenir amb independència d’ocupar més d’un càrrec, sobretot si tenim present que cal ser especialment curosos amb la gestió dels recursos públics.
3. Guerra contra els extres: un dels principals problemes que trobem en la retribució pública és l’existència d’importants complements salarials sota la forma de dietes i càrrecs solapats que fan que els polítics acumulin funcions, responsabilitats i sous. Aquest és, juntament amb la corrupció, el punt cec que més ha contribuït a degradar la imatge dels polítics i per extensió de la política. En més d’una ocasió a la Crida hem manifestat que trobem acceptable la duplicitat de càrrecs només en aquells casos en què un es condició de possibilitat de l’altre: per ser conseller comarcal s’ha de ser regidor, per ser diputat provincial també, i per ser president de l’ACM s’ha de ser alcalde. No obstant això, el que no trobem de rebut en cap cas és l’acumulació de sous.
4. Dedicació intensa: Un alcalde no ho pot ser a estones lliures, com qui fa punt de creu. El càrrec d’un representant públic amb una certa càrrega de responsabilitat hauria de ser de dedicació exclusiva, per això defensem que no es puguin acumular càrrecs com si de condecoracions es tractés, ni molt menys acumular sous amb cada nova insígnia. Una reflexió serena sobre la compatibilitat de tasques ens convindria a tots i per això hem demanat la publicació de les agendes dels electes.
Ara bé, i contràriament al que molts imaginen, als polítics que ocupen un càrrec electiu se’ls exigeix un alt nivell de dedicació que en molts casos va més enllà de jornada sencera. Des de l’oposició sabem la complexitat dels temes tractats, la quantitat de reunions i saturació de l’agenda, els horaris diabòlics i la muntanya d’hores – un dia hauríem de parlar a bastament d’on queda la conciliació en el cas dels càrrecs electes -. És veritat que alguns escalfen la cadira, no és el nostre cas ni el de l’alcalde, que fa més hores que un rellotge, una cosa no treu l’altre. El que posem en dubte és com distribueix el temps entre feines i com se li remuneren cadascuna d’elles. És evident que la dedicació a l’ACM va més enllà d’esporàdiques tasques de representació protocol·làries i és un càrrec que li ha conferit projecció mediàtica que el situa en una posició avantatjada a l’actual procés de rentat de cara de Convergència. Interessa al municipi o a l’alcalde? Tal com raja.
En conclusió, l’exemplaritat autèntica no es persegueix sinó que és aquella a la qual algú s’hi entrega sense proposar-s’ho i això porta com a conseqüència una manera de viure, en aquest cas de fer política. Aspirar, doncs, a la transmissió de determinats valors només és possible si els integrem com a propis i els transmetem amb l’exemple. Sent benvolents: la forma de combinar càrrecs i sous del nostre alcalde s’allunyen d’aquesta aspiració.
La virtut cívica relaciona força bé amb allò del terme mig: sous de misèria expulsen part dels aspirants a la funció pública, acumulació de càrrecs i sous massa elevats ens fan córrer el risc d’atraure a l’exercici de la política buscadors de rendes i allunyen els polítics de la representació entesa com a semblança entre agent i representat. Per això des de Crida diem: Que l’equilibri ens acompanyi!