Regeneració Democràtica: Episodi I – Codi Ètic

“Si volem els millors polítics, aquests han de cobrar més!” Aquesta consigna és, pel que s’ha vist, una d’aquelles expressions convencionals que, com els prejudicis, són legalitzades per l’ús i es converteixen en llocs comuns. Però és una afirmació intuïtiva que trontolla sota l’examen de la raó, ja que estableix implícitament una relació entre professionalitat i sou, com si als humans només ens mogués l’afany material i tots ens delíssim per les remuneracions existents a l’empresa privada. És un argument fràgil: no cal fer gaires esforços per adonar-se que molta gent valora altres elements que els diners, tant en les dedicacions privades com sobretot en l’acció pública i col·lectiva, tals com la cerca del bé comú – no és poca cosa -. Hi ha gent molt competent als moviments socials, a les entitats civils i ocupant càrrecs públics, alguns d’ells fins i tot sense cobrar. O és que com que no es cobra el món del voluntariat és ple d’inútils?

De fet, si repassem l’equació entre retribucions, exemplaritat i professionalitat de seguida ens apareixen a la ment noms com el de Rita Barberà, Rodrigo Rato, Fèlix Millet, família Pujol, Manuel Bustos, Jordi Cañas, Jaume Matas, Iñaki Urdangarin, i tants altres. Aquells que, tenint els sous més alts, són precisament els més àvids de riquesa, els que han robat a mans plenes i han contribuït al descrèdit de la política. L’argument davant el mirall es gira contra qui el defensa: si algú tria ocupar un càrrec cercant la màxima remuneració potser ja no és la persona més preparada per bolcar-se al servei públic. No és l’afany desmesurat d’enriquiment d’alguns el que ha esberlat la responsabilitat, l’ètica i l’exemplaritat a la política?

I no només es tracta del sou, són els mateixos que han convertit la política en modus vivendi acumulat un dit de pols en el càrrec de tants anys com hi han estat, els que han fet de la porta giratòria esport nacional, els dels comptes opacs i els tresorers encausats, els qui confonen país i partit, els qui com Unió es declaren en concurs de creditors ofegats per tants diners demanats a la banca.

Per això cal dignificar i enfortir les institucions polítiques i la seva credibilitat, i recuperar la confiança de la ciutadania. Aquesta confiança es guanya amb bones pràctiques i a través de l’exercici de virtuts cíviques. L’honestedat, la veracitat, l’exemplaritat, l’austeritat i la capacitat de servei són actituds bàsiques que tots els ciutadans reconeixen com a valuoses, independentment de les opcions polítiques que legítimament defensin.

I per aquest motiu des de Crida Premianenca hem presentat al ple de març una moció per a l’adopció d’un codi ètic municipal, transversal a tots els grups polítics, com a eina de transparència útil per visibilitzar la cohesió del consistori vers l’exemplaritat de les pràctiques dels càrrecs electes en l’exercici de les seves funcions.

Què demanem?

1- Limitació de mandats a un màxim de dues legislatures consecutives (o 8 anys), per apostar per combatre la política personalista tradicional, que cerca sempre la presència de líders i l’encadenament de càrrecs.

2- Limitació de sous de les regidories, establint una diferència entre la retribució mínima i la màxima de 3 a 1. És a dir, que la retribució neta mensual màxima dels càrrecs electes (incloent-hi dietes) no superi el triple de la retribució neta mensual del treballador amb menor salari a temps complet de l’Ajuntament.

3- Que els partits no puguin endeutar-se amb les entitats bancàries, per mantenir la independència respecte als grups financers i les elits econòmiques.

4.- Limitar el nombre de càrrecs de confiança, implementar mecanismes d’avaluació de la seva activitat i limitar el temps de permanència en la plaça en funció del càrrec.

5.- Que no es puguin acumular càrrecs, excepte en els casos en els quals és necessari ocupar-ne un per ostentar l’altre. En aquest darrer cas, renunciar a un dels dos salaris.

Senyors del govern, no veuen que les seves soles paraules legitimen les nostres propostes? És una llàstima que la seva resposta fos pretendre aturar la moció per rebaixar-ne les demandes, al capdavall ja matisades amb les aportacions de la Coalició d’Esquerres als qui agraïm l’entesa. Ja coneixem l’estratègia: “Retirin aquesta proposta que la debatrem i la negociarem, si no ho fan els acusarem de sectaris amb banyes i cua, de voler-ho imposar tot, de falta de diàleg i de fer olor de sofre”. Tàctica clàssica i força mediocre per diluir les demandes que qüestionen la seva forma de governar.

De debò els sembla exagerat que una persona no pugui estar més de dues legislatures al càrrec? Tan insubstituïbles es creuen? Els convido a gravar a l’entrada de l’ajuntament aquella frase que resa “tothom és important, però ningú és imprescindible”. No cal fer gaire política comparada per saber que la limitació de mandats és una mesura que s’aplica a un bon grapat de democràcies del nostre entorn.

De debò els sembla escàs que el sou públic més alt, és a dir el de l’alcalde, sigui tres cops major que el del treballador que menys cobra de l’ajuntament? Estem parlant d’uns 40.000 euros nets l’any quan el sou mitjà a Catalunya és d’uns 24.000 i el sou més habitual ronda els 16.000. Senyor Méndez, tornar després de vuit anys a la feina que un desenvolupava abans de dedicar-se a la política no són “portes-giratòries” – no es preocupi que no li ho recriminarem – de fet és el que hauria d’instaurar-se com a normalitat democràtica.

És clar que si repassem l’exemplaritat que històricament han mostrat els partits que governen Premià podem entendre-ho tot plegat de manera més nítida. Que el PSC ens digui que no està d’acord amb la limitació de mandats es podia suposar: el seu Primer Secretari viu de la política des del 1987, ara farà fa 29 anys. Per no parlar de convergència, destí preferit durant tres dècades per a la jubilació daurada de tota classe de velles glòries i partit que ostentava el rècord absolut de “centmileuristes” la legislatura anterior. Del que cobra el nostre alcalde si de cas en parlarem al proper Episodi.