La ciutat del silenci

per Joan Ribet.
 
El primer cap de setmana d’abril els premianencs i premianenques (bé, alguns) hem celebrat els tres anys de l’ocupació de Can Sanpere que aconseguí salvar-lo (fins el dia d’avui) de l’urbanisme salvatge. L’esdeveniment va donar molt de si i aquests dies que l’han succeït segur que a tots ens ha fet pensar. Pensar, de ben segur, en coses ben diverses. I a mi també m’ha fet pensar, efectivament, en moltes coses.
M’ha fet pensar si els premianencs i premianenques serem capaços de respondre amb contundència a l’assetjament urbanístic actual (Ca l’Escoda) i el que vindrà (Transmesa, Metal·logènia i Hortes de Ponent) que està patint el nostre poble o pel contrari l’assumirem novament i perpetuarem el nostre paper de víctimes.
Però també m’ha fet pensar en un tema tant o més interioritzat per la societat premianenca que el mateix urbanisme salvatge: la manca d’alternatives d’oci al poble. Som una ciutat de gairebé 30.000 habitants on per dir alguna cosa, hi ha molts supermercats, però no hi ha cap equipament cultural de base popular més enllà del Patronat i la programació estable que ens ofereix l’Amistat. Ens falten espais físics de relació però també ens falta capacitat d’acció al carrer, de tornar-lo a conquerir, de fer-lo bullir, de viure’l!
Can Sanpere és al bell mig del poble, al casc antic de la ciutat. I tots els centres de les ciutats són el bullici de bars, terrasses, espais culturals… I en canvi el nostre casc antic és mort des de fa massa anys. Mort per la imposició de les polítiques convergents d’acontentament d’alguns dels veïns, que han estat incapaços d’entendre que viure al casc antic és un privilegi que s’ha de saber compaginar amb els esdeveniments culturals propis d’una ciutat viva. Uns veïns (pocs) que quan les seves oïdes detecten el més mínim soroll ja posen el crit al cel, i uns polítics que ni programen ni deixen programar activitats i que d’aquesta manera els tenen ben contents.
Uns i altres han guanyat la partida sempre: des dels intents d’impulsar concerts al vestíbul de l’antiga Amistat fins als nostres dies en què alguns sembla que es queixen per les «molèsties» de la gent sortint d’alguna festa de Can Sanpere i han aconseguit que l’assemblea de la fàbrica decideixi limitar-ne l’horari dràsticament.
El més greu de tot plegat és la quantitat d’hores que hem perdut. D’hores de música en directe, d’espectacles de teatre i de circ, de sessions de DJ De múltiples espectacles de diverses disciplines. Hores de convivència, de creació, de cohesió, de coneixença. Hores perdudes per culpa d’uns governants que han estat incapaços de gestionar l’oci amb el descans dels veïns cercant la convivència, sentenciant de mort la cultura més espontània, la més viva, la més popular i la més democràtica: la del carrer.
Al cap i a la fi podríem dir que han estat incapaços de gestionar els diferents estils de vida que conviuen (o haurien de poder conviure a una ciutat). Vaja, que han estat incapaços de gestionar la ciutat en la seva globalitat.
En resum: han permès destruir el poble construint com uns bojos, i posar en menys de 2 km quadrats a gairebé 30.000 persones i ara pretenen mantenir-lo en silenci. Però el més greu de tot és que com a qui li van construint els seus voltants sense gairebé ni immutar-se’n, els premianencs i premianenques hem interioritzat el seu discurs.
En fi, els que ara ens vénen a dir que estan creant «ciutat amable» són els mateixos que fa anys que estan perpetuant la «ciutat del silenci», quan en realitat el que haurien d’estar procurant és dissenyar polítiques per fer de Premià una «ciutat viva».

3 thoughts on “La ciutat del silenci

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.