Gestió comunitària, gestió pública més enllà del govern

per Marc Montañés.

Públic: 

1.  Relatiu a la nació, a la comunitat.
2. De què pot fer ús tothom.
3. La gent en general, tothom indistintament.

Els governs es reivindiquen com a únics gestors possibles i legítims del que és públic mentre l’experiència ens demostra que hi ha vida pública més enllà dels seus dominis. Els successius governs, periòdicament sotmesos a les crisis inherents al capitalisme són, de vegades, guardians poc fiables del que és públic. Milers d’habitatges malvenuts per la Comunitat de Madrid a un fons d’inversió de Goldman Sachs en plena crisi que ara multipliquen els seus beneficis i dificulten l’accés a l’habitatge, desallotjaments de centres socials allotjats en espais abandonats, privatitzacions d’empreses públiques energètiques rendibles com Endesa amb les seves portes giratòries i molts altres exemples demostren que l’interès públic no sempre coincideix amb els interessos de l’estat.

La lluita pel dret a un habitatge digne per sobre dels interessos dels bancs, la sobirania alimentaria, la recerca d’un futur més sostenible o l’accés a la cultura s’estan defensant des de les comunitats, moltes vegades davant la inacció o inclús contra el govern, que defuig les seves obligacions. Projectes com la PAH, les cooperatives d’habitatge o les de consum ecològic i responsable, els centres socials autogestionats i moltes altres iniciatives associades a l’economia social demostren cada dia que els ciutadans poden i han de tenir un paper actiu en la gestió de el que és públic més enllà del de simples consumidors. Això implica eliminar en la mesura del possible els intermediaris innecessaris, la figura de l’expert com a referent absolut, la burocràcia i permetre que sigui la comunitat qui prengui les decisions.

En les darreres dècades el neoliberalisme ha fet de l’individualisme, l’egoisme, el consumisme i la propietat privada els valors dominants. La gent ja no es troba de forma massiva a la plaça, la fàbrica, a l’ateneu o al carrer per passar una estona compartint, ara ho fa a les grans superfícies comercials. Aquestes macro botigues, de mica en mica, han anat cobrint cada cop més mercats fins a ser els referents culturals i de socialització d’una gran part de la població.

La cultura com a producte de consum xoca frontalment amb el concepte de cultura com a bé comú i de la comunitat. Ja no importa qui produeix la cultura, amb quina finalitat, ni quin retorn obtindrà la comunitat, tan sols importa si alguna gran corporació pot fer més diners amb aquest producte. És per això que ara més que mai cada espai amb possibilitat d’esdevenir un centre de producció cultural s’ha convertit en un camp de batalla entre els interessos de qui defensen un model capitalista i aquells que defensem un model basat en el bé comú. I recordem, la cultura mai és neutral.

Històricament els Ateneus, els cafès, les cooperatives i els casals han sigut els espais que, des de la mateixa comunitat i l’activisme social, han acollit les necessitats d’autoorganització, formació i generació cultural. Actualment aquest paper el tracten de jugar, a més a més, els centres socials okupats com Can Sanpere, locals llogats autogestionats i, cada cop més, la gestió d’equipaments públics.

Experiències com l’Ateneu Popular de 9 Barris, que aquest any compleix 40 anys, altres equipaments de 9 barris, la Casa Orlandai, l’Harmonia, el Casal de Barri el Pou de la Figuera o el recentment inaugurat Ateneu Popular Coma Cros a Salt, Girona, demostren que aquest model de gestió funciona i que és capaç de generar espais d’ús públics arrelats al territori que generen comunitat i cultura. Aquests exemples i creixent reclamació d’espais autogestionats per part de les entitats organitzades està permetent reduir la desconfiança dels ajuntaments i ajudant a generar marcs legals, i trencar barreres mentals, que faciliten la cessió d’espais de propietat municipal per a la gestió comunitària.

Més enllà de la forma d’organització i situació legal aquests espais de gestió comunitària comparteixen l’arrelament al territori, una forma d’organització horitzontal, la transparència i la voluntat d’obrir l’espai a totes les persones independentment de la seva procedència, sexe o edat. A més, els espais adherits a la Xarxa d’espais comunitaris van encara més enllà plantejant l’establiment de relacions no discriminatòries; amb una perspectiva de gènere, posicionant-se clarament en l’antifeixisme, el feminisme, l’antiracisme i la justícia ambiental.

Cal generar una xarxa d’espais on poder experimentar amb la cooperació, la justícia social, la cultura i la vida en comunitat. Aquests espais de gestió comunitària són el veritable motor per la transformació crítica, un mur de contenció contra la xenofòbia i retornant a les persones el control sobre les seves vides trencant així la dicotomia consumidor-productor.

Sense aquests espais serem un poble mort, dòcil, condemnat a consumir productes prefabricats, no badem que ens hi juguem el futur. Apostem per l’autogestió en les seves diferents formes i recordem sempre:

Públic és allò que pertany a la comunitat, no al govern.