D’aquí a 10 anys, el 2030, els problemes de salut mental de la població esdevindran la primera causa de discapacitat a nivell mundial (font: Organització Mundial de la Salut). A Catalunya, la salut mental segueix tenint un estigma significatiu, malgrat les entitats que treballen en aquest sector s’esforcen per a seguir trencant-los i perseguint l’objectiu de la integració. No obstant, les xifres segueixen essent molt preocupants: entre els joves, el suïcidi -la màxima expressió del malestar emocional- és a dia d’avui la primera causa de mort, amb 504 persones que el van cometre l’any 2017 (font: IDESCAT).
Com a conseqüència de la crisi econòmica, els governs neoliberals -representats a casa nostra per CiU i el PSC- van decidir retallar els pressupostos de diferents serveis públics per complir amb les xifres d’eficiència econòmica que escanyen, dictades per la Troika. A la mateixa vegada que reduïen la inversió i els recursos dels equipaments de salut, sortien a la llum múltiples escàndols de corrupció que ens feien ser conscients de que sovint, quan se’ns deia a la població que “no hi havia recursos” el que en realitat passava era que ja se’ls havien repartit entre les trames mafioses, finalment encausades i condemnades.
Amb una sanitat pública amb els recursos minvats, llistes d’espera i temps de visita ridículs, sabem que el sistema ha funcionat únicament per l’esforç i la bona fe dels professionals de la salut dels nostres ambulatoris i hospitals, que han fet malabars per aconseguir proporcionar una atenció de qualitat als seus pacients. No obstant, s’ha començat a visibilitzar -com en tants altres sectors- que les diferències en el nivell socioeconòmic han començat a marcar, també, quina serà l’atenció que cadascú rebrà.
En salut mental, les persones que s’han pogut permetre pagar un privat probablement han rebut una major atenció, mentre que les que han depès del circuit públic han tingut una atenció més breu i més espaiada en el temps, fets que interfereixen enormement amb les millores que pugui proporcionar una teràpia psicològica. I la importància d’això no és menor: entre els infants, el fet d’estar atesos no només per part de la família i l’escola, sinó per un professional de la psicologia redueix enormement l’impacte que té sobre els seus aprenentatges el fet de tenir qualsevol trastorn del neurodesenvolupament; entre els adults i la gent gran, sabem que l’estat cognitiu i emocional són els elements que més influeixen en la seva autonomia.
Des de Crida creiem que podríem fer molt més des dels municipis. En primer lloc, tenint en compte que som un municipi de població nombrosa i de renda mitja, el pressupost del nostre ajuntament en sanitat no pot ser el que destina el govern sociovergent: vora 40.000€ és el total de recursos amb què conta la regidoria de salut, que és un 0,15% del pressupost total i es tradueix en què l’ajuntament destina 1,5€ en la salut de cadascun dels seus habitants. En segon lloc, seria necessari escoltar les necessitats de les entitats de la nostra vila que reclamen més suport des de l’Ajuntament en els seus projectes: des de la salut dels infants, passant pels adults amb malalties cròniques com el càncer, fins a la gent gran amb deteriorament cognitiu.
Existeixen alternatives: creiem que hauríem de dissenyar un Pla de Salut Mental global de la ciutat, on tinguéssim un diagnòstic, observant si diferències en la salut mental dels veïns en funció del barri on viuen (i per tant, de la renda), detectéssim tots els recursos disponibles de la ciutat -xarxa pública i privada- i finalment, creuéssim necessitats i recursos, comprometent-nos a garantir l’accés de tots els ciutadans a les cures que necessiten. Perquè la salut no pot ser un negoci, i ens hi va la vida.