Des de Crida Premianenca animem a potenciar i participar de totes les iniciatives mobilitzadores de resposta a la sentència i en defensa dels drets col·lectius que estan promovent entitats, plataformes i sindicats, i traslladem al govern i a la resta de grups municipals la necessitat d’un posicionament polític i institucional conjunt com a poble, que es basi en el rebuig de la sentència, el suport als presos polítics i totes les persones represaliades, i la crida a les mobilitzacions.
La injustícia s’ha consumat. Les condemnes del Tribunal Suprem als membres del Govern de Catalunya, a la presidenta del Parlament i als presidents d’Òmnium i l’ANC en el marc del principal judici, tot i que no l’únic, contra polítics i activistes socials per haver organitzat el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 marcarà un abans i un després en la causa general contra el moviment sobiranista català. Som davant d’un nou salt en l’onada repressiva i la involució autoritària de l’Estat.
Es tracta d’una sentència que té poc a veure amb la Justícia i molt amb el poder, l’escarment i la venjança, perquè els tribunals espanyols actuen com a executors d’un veredicte que l’Estat va emetre molt abans de començar el judici. La discussió no és legal, es desenvolupa en el terreny polític: la lluita per l’autodeterminació en lloc de ser concebuda com un dret és perseguida com a principal enemic públic i castigada com el més greu dels delictes.
Davant el qüestionament i la crisi del règim del 78, tots els poder de l’Estat -govern i partits, tribunals, cossos policials i mitjans de comunicació- tanquen files per blindar l’statu quo a costa de sacrificar llibertats i drets civils i polítics arreu, com ho són el de manifestació i reunió. Per això afirmem que en la resposta popular hi ha molt més que la independència en joc. Aquest judici i sentència estableixen la mesura, el grau de repressió, amb el que pot ser tractada tota forma de dissidència política.
Davant la negativa a una solució democràtica al conflicte i la retallada de drets només hi ha una opció: negar tota legitimitat a la condemna i organitzar-nos per persistir en l’exercim d’aquests drets: exercim el nostre dret a manifestació, el nostre dret a la protesta i el nostre dret a la desobediència civil davant l’abús de poder.
Per això mateix és molt important promoure i participar en les assemblees obertes que sorgiran des de l’autoorganització popular. Espais que recullen el millor d’aquells dies de setembre i octubre de fa dos anys, quan la gent ens vam adonar del poder que tenim.
La gent de Premià, per ara, comptem amb les següents convocatòries:
- Concentració i assemblea oberta avui, dilluns, a les 20h a la plaça dels Països Catalans de Premià de Mar.
- Mobilitzacions als instituts i universitats, vaga d’estudiants (16, 17 i 18 d’octubre) i vaga general (divendres dia 18).
- Accions sostingudes en el temps i disperses promogudes pels CDR i plataformes com Tsunami Democràtic o Pícnic per la República a través dels seus canals d’informació (animem a seguir-los a xarxes)
- Marxes per la llibertat organitzades per l’ANC, Òmnium i els CDR que recorreran cent quilòmetres durant tres dies i confluiran divendres a Barcelona. La columna de Girona arribarà dijous al vespre a Premià. S’està organitzant sopar i acollida i calen voluntaris per a la logística (les persones interessades contacteu amb l’ANC)
En el marc d’aquestes mobilitzacions i les noves que vinguin som conscients que caldrà lliurar també la batalla ideològica a favor de la ruptura democràtica.
Els poders de l’Estat pretenen una segona reforma del règim, una nova transició des de dalt, que doni estabilitat per les pròximes dècades. Fins ara aquesta operació s’ha basat en un replegament entorn el nacionalisme espanyol més reaccionari, el blindatge dels interessos econòmics de les classes dirigents i l’onada de criminalitzacions massiva al moviment popular independentista i sobiranista.
Però per a fer aquesta reforma, el règim necessitarà pactes amb actors d’aquest país que, des d’un suposat independentisme retòric i apel·lant a un (fals) pragmatisme, voldran confondre’ns perquè acabem atrapades en una teranyina que faci inviable qualsevol projecte rupturista els anys que vénen. Amb aquesta voluntat, probablement, tant el “diàleg” -a canvi de renunciar a drets- com els “indults” aniran tenint un protagonisme creixent alimentats per qui promou la via pactista.
Davant aquest intent de tancament per dalt del conflicte és fonamental que:
- L’autodeterminació es mantingui al centre del debat polític, en tant que ariet que esmena a la totalitat l’aparell d’Estat -monarquia, constitució, IBEX35, Tribunal Suprem/Audiència Nacional- i a les actuals institucions de l’UE.
- Existeixi una ofensiva perquè l’amnistia – col·lectiva que afecta a totes les persones represaliades (preses, exiliades, investigades) i que anul·la el delicte (no el perdona)- esdevingui un marc alternatiu al dels indults -individuals, els atorga el rei, suposen demanar perdó de facto i renunciar a l’autodeterminació-. L’amnistia ha d’anar de la mà de la reivindicació del dret a l’autodeterminació.
- Recordar que caldran un, dos, tres…molts 1 d’octubre. Cal reivindicar la legitimitat de la desobediència civil i la desobediència institucional, ja que són marcs polítics que, combinats amb l’organització popular al carrer, suposen una conquesta de drets des de la lògica de l’autotutela col·lectiva. Amb l’1 d’octubre com a esquema polític de referència, podem repetir la lògica en tots els camps en els quals el marc legal suposi una limitació per l’accés als drets polítics, civils i socials.
Autodeterminació, amnistia i defensa dels drets civils i polítics. Per la ruptura democràtica i la República.
