Trilogia de la Regeneració Democràtica: Episodi I – Codi Ètic

Home / General / Trilogia de la Regeneració Democràtica: Episodi I – Codi Ètic
Per Andreu
Mumbrú.
“Si volem els millors polítics,
aquests han de cobrar més!” Aquesta consigna és, pel que s’ha vist, una
d’aquelles expressions convencionals que, com els prejudicis, són legalitzades
per l’ús i es converteixen en llocs comuns. Però és una afirmació intuïtiva que
trontolla sota l’examen de la raó, ja que estableix implícitament una relació
entre professionalitat i sou, com si als humans només ens mogués l’afany material
i tots ens delíssim per les remuneracions existents a l’empresa privada. És un
argument fràgil: no cal fer gaires esforços per adonar-se que molta gent valora altres
elements que els diners, tant en les dedicacions privades com sobretot en
l’acció pública i col·lectiva, tals com
la cerca del bé comú
– no és poca cosa -. Hi ha gent molt competent als
moviments socials, a les entitats civils i ocupant càrrecs públics, alguns
d’ells fins i tot sense cobrar. O és que com que no es cobra el món del
voluntariat és ple d’inútils?
De fet, si repassem l’equació entre
retribucions, exemplaritat i professionalitat de seguida ens apareixen a la
ment noms com el de Rita Barberà, Rodrigo Rato, Fèlix Millet, família Pujol,
Manuel Bustos, Jordi Cañas, Jaume Matas, Iñaki Urdangarin, i tants altres.
Aquells que, tenint els sous més alts, són precisament els més àvids de
riquesa, els que han robat a mans plenes i han contribuït al descrèdit de la
política
. L’argument davant el mirall es gira contra qui el defensa: si algú
tria ocupar un càrrec cercant la màxima remuneració potser ja no és la persona
més preparada per bolcar-se al servei públic. No és l’afany desmesurat
d’enriquiment d’alguns el que ha esberlat la responsabilitat, l’ètica i
l’exemplaritat a la política?
I no només es tracta del sou, són
els mateixos que han convertit la política en modus vivendi acumulat un dit de pols en el càrrec de tants anys com
hi han estat
, els que han fet de la porta giratòria esport nacional, els dels
comptes opacs i els tresorers encausats, els qui confonen país i partit, els
qui com Unió es declaren en concurs de creditors ofegats per tants diners
demanats a la banca.

Per això cal dignificar i enfortir
les institucions polítiques i la seva credibilitat, i recuperar la confiança de
la ciutadania
. Aquesta confiança es guanya amb bones pràctiques i
a través de l’exercici de virtuts cíviques. L’honestedat, la veracitat, l’exemplaritat,
l’austeritat i la capacitat de servei són actituds bàsiques que tots els
ciutadans reconeixen com a valuoses, independentment de les opcions polítiques
que legítimament defensin. 
I per aquest motiu des de Crida Premianenca hem presentat
al ple de març una moció per a l’adopció d’un codi ètic municipal
, transversal
a tots els grups polítics, com a eina de transparència útil per visibilitzar la
cohesió del consistori vers l’exemplaritat de les pràctiques dels càrrecs
electes en l’exercici de les seves funcions.
Què demanem?
1- Limitació de mandats
a un màxim de dues
legislatures
consecutives (o 8 anys), per apostar per combatre la política
personalista tradicional, que cerca sempre la presència de líders i
l’encadenament de càrrecs. 
2- Limitació de sous a
les regidores,
establint una diferència entre la
retribució mínima i la màxima de 3 a 1. És a dir, que la retribució neta
mensual màxima dels càrrecs electes (incloent-hi dietes) no superi el triple de
la retribució neta mensual del treballador amb menor salari a temps complet de
l’Ajuntament.
3- Que els partits no
puguin endeutar-se amb les entitats bancàries
,
per mantenir la independència respecte als grups financers i les elits
econòmiques.
4.- Limitar el nombre
de càrrecs de confiança
, implementar
mecanismes d’avaluació de la seva activitat i limitar el temps de permanència
en la plaça en funció del càrrec.
5.- Que no es puguin
acumular càrrecs
, excepte en els casos en els quals
és necessari ocupar-ne un per ostentar l’altre. En aquest darrer cas,
renunciar a un dels dos salaris.
6.- Publicació
d’agenda de l’alcalde, així com dels regidors i regidores del govern
,
amb les activitats que aquests realitzen en l’exercici de les seves funcions
públiques.
Davant
d’aquesta proposta, el primer tinent d’alcalde i regidor d’hisenda del govern sociovergent
defensava el seu vot negatiu usant algunes afirmacions i preguntes retòriques
que creiem oportú reproduir de forma literal perquè són d’una transparència
cristal·lina i mostren l’arrelament profund en la mentalitat del govern d’una
concepció de la política arnada i amb olor de naftalina. Cordem-nos el cinturó:
“Necessitem a Premià de Mar
regenerar-nos democràticament? Que estem a una dictadura bananera o quelcom
semblant?” […] “perquè hem de limitar els mandats? És una decisió personal.
Si demanem que una persona deixi la seva feina al cap de 8 anys a la política i
ha de fotre el camp l’enviem a l’atur” […] “qui es presentarà a un càrrec
municipal amb aquestes limitacions?” […] “dedicació exclusiva amb aquestes
condicions econòmiques no sé si trobarem moltes persones que acceptin aquestes
circumstàncies”. […] “Ara resulta que si s’acumulen càrrecs s’ha de renunciar
al sou d’algun d’ells, per què?!”  Miquel Àngel Méndez, 16-3-2016

Senyors del govern, no veuen que les
seves soles paraules legitimen les nostres propostes? És una llàstima que la
seva resposta fos pretendre aturar la moció per rebaixar-ne les demandes
, al
capdavall ja matisades amb les aportacions de la Coalició d’Esquerres als qui
agraïm l’entesa. Ja coneixem l’estratègia: “Retirin aquesta proposta que la
debatrem i la negociarem, si no ho fan els acusarem de sectaris amb banyes i
cua, de voler-ho imposar tot, de falta de diàleg i de fer olor de sofre”.
Tàctica clàssica i força mediocre per diluir les demandes que qüestionen la seva
forma de governar.
De debò els sembla exagerat que una
persona no pugui estar més de dues legislatures al càrrec? Tan insubstituïbles
es creuen? Els convido a gravar a l’entrada de l’ajuntament aquella frase que
resa “tothom és important, però ningú és imprescindible”. No cal fer
gaire política comparada per saber que la limitació de mandats és una mesura
que s’aplica a un bon grapat de democràcies del nostre entorn.
De debò els sembla escàs que el sou
públic més alt, és a dir el de l’alcalde, sigui tres cops major que el del
treballador que menys cobra de l’ajuntament? Estem parlant d’uns 40.000 euros
nets l’any quan el sou mitjà a Catalunya és d’uns 24.000 i el sou més habitual ronda
els 16.000. Senyor Méndez, tornar després de vuit anys a la feina que un
desenvolupava abans de dedicar-se a la política no són “portes-giratòries”
– no
es preocupi que no li ho recriminarem – de fet és el que hauria d’instaurar-se
com a normalitat democràtica.

És clar que si repassem
l’exemplaritat que històricament han mostrat els partits que governen Premià
podem entendre-ho tot plegat de manera més nítida
. Que el PSC ens digui que no
està d’acord amb la limitació de mandats es podia suposar: el seu Primer
Secretari viu de la política des del 1987, ara farà fa 29 anys. Per no parlar
de convergència, destí preferit durant tres dècades per a la jubilació daurada
de tota classe de velles glòries i partit que ostentava el rècord absolut de
“centmileuristes” la legislatura anterior. Del que cobra el nostre alcalde si
de cas en parlarem al proper Episodi d’aquesta trilogia…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *